Reset RTVV: un llibre imprescindible per entendre el sistema comunicatiu actual

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Signar una obra de grup amb el nom Col·lectiu Ricard Blasco és ja de bon principi una declaració d’intencions, la de reivindicar una figura pràcticament desconeguda, autor d’un treball de prestigi com és La premsa del País Valencià (1790-1983). Sota aquest col·lectiu s’hi apleguen Josep Lluís Gómez Mompart, Toni Mollà, Mònica Parreño, Manuel S. Jardí i Rafael Xambó, professionals de la comunicació i la recerca d’àmplia i solvent trajectòria que debuten amb un títol més que explícit: Reset RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat.

Aquest és un llibre d’anàlisi que sintetitza perfectament, de manera quantitativa i interpretativa, que és allò que no s’ha de fer amb polítiques de comunicació i, òbviament, analitza la trajectòria de la ràdio i la televisió públiques valencianes, en les quals alguns d’ells hi han treballat des dels inicis fins al tancament ara fa un any. Dades esfereïdores i pràctiques a consciència per aconseguir la demolició d’uns mitjans de comunicació que estaven a tocar del quart de segle d’existència. Una proposta molt recomanable per la claredat i la dimensió del llibre, tant per a interessats en l’àmbit de la comunicació com sobretot, per aquells que parlen sense tenir ni idea, especialment molts dels experts twittaires i tertulians sorgits durant i després del procés de tancament de RTVV.

L’obra s’inicia amb un capítol que parla de què significa un mitjà públic, quines són les seves funcions en el marc d’una Europa democràtica i què significa una ràdio i televisió pública de qualitat en general, només amb algunes pinzellades del cas de RTVV. Una mena de resum de conceptes bàsics de l’àmbit teòric de l’Estructura de la Comunicació, que també caldria que fos lectura obligatòria per a molta de la gent que ha comprat aquest discurs tan de moda que ataca constantment els mitjans de comunicació públics, sobretot si són “d’àmbit autonòmic”.

A continuació s’ofereix una panoràmica de quina és l’estructura mediàtica del País Valencià al segle XXI fixant-se tant en la premsa escrita i internet com en la ràdio i la televisió pública i privada. Algunes de les dades d’aquest apartat són nefastes, per exemple pel que fa a la mínima presència de la llengua i la cultura valencianes, o bé que el tancament de la RTVV ha afectat profundament el sector audiovisual valencià ja que les darreres dades apunten a un atur del 90% entre els treballadors.

Si bé aquest començament i la síntesi general són força complerts i interessants, la part que més m’ha impactat és la que correspon a les polítiques de comunicació, servides en dues etapes: la de la gestió socialista (des del naixement de la RTVV el 1989 fins al 1995) i la del govern del PP (des que arriba a la Generalitat el 1995 fins al tancament el 2013). La capacitat de síntesi, les fonts i dades aportades, i moltes de les referències que són d’obres anteriors dels propis autors, fan la radiografia perfecta perquè el lector es pugui adonar del fet que, tot i que durant l’etapa socialista quedava molt camí per recórrer i no s’havien assolit ni de lluny les funcions que ha de tenir un ens comunicatiu públic, és realment esgarrifós el procés dut a terme pel PP amb la intervenció, l’exagerat i reiteratiu malbaratament de recursos i la corrupció que, finalment, ha culminat en un endeutament de tal magnitud que s’ha obtingut la coartada perfecta per bastir el discurs i posteriorment liquidar-se sense parpellejar la RTVV.

Finalment els autors malden per una nova RTVV amb una sèrie de característiques i peculiaritats d’acord amb un context global i alhora particular valencià de futur, compromès amb la cultura, el servei públic i el desenvolupament de la indústria. Una proposta que a dia d’avui, i més després de llegir les darreres informacions al voltant de l’antiga radio televisió valenciana, per exemple Muerte y resurrección de Canal 9 (El País 22/11/2014) ens sembla tan utòpica com rabiosament necessària.

 

 

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.