L’exemple d’Ian Duncan

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ara que ja ha passat gairebé un mes des de la històrica data del 9 de novembre, vull aprofitar per recordar un aspecte que no sé si va lluir prou enmig de l’esplendor generalitzada. Es tracta del grup de diputats i eurodiputats que van fer d’observadors internacionals. Com que la votació no va ser una votació sinó un procés de participació ciutadana, els observadors tampoc eren observadors, sinó una delegació parlamentària internacional convidada per DIPLOCAT. En aquest cas, però, el nom no fa la cosa i la cosa va ser important. Mal m’està el dir-ho, com els agradava de dir als de la Mercantil Radiofònica.

Al grup hi havia una basca, una gal·lesa, un flamenc i un eslovè, que podrien ser fàcilment qualificats de sospitosos o amics habituals, però també hi havia un suec, un alemany i un francès. Ara bé, qui realment acabava de donar la imatge d’independència i neutralitat al grup era el seu portaveu, Ian Duncan, escocès, sí, però també conservador i, sobretot, unionista. Qui va treballar aferrissadament perquè el No guanyés a Escòcia, unes setmanes després es va plantar a Catalunya per comprovar si la votació es feia de manera correcta o no. Ell ho va justificar amb poques paraules i de manera imbatible: “Abans que unionista sóc demòcrata”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Vaig tenir la sort de poder-lo acompanyar. Dissabte a la tarda, durant la conferència de premsa de presentació i diumenge en la visita a una desena de punts de participació. De seguida va quedar clar que no venia a posar el dit a la nafra de les possibles mancances, sinó que més aviat estava impressionat de veure i viure en directe la voluntat d’un poble per expressar-se democràticament. L’aplaudiment sentit de la gent quan es van obrir les portes de La Salle de Gràcia a les 9 del matí també era emocionant per als no catalans. Va estar actiu tot el dia, saludant i xerrant amb la gent, fent preguntes i mirant d’entendre què estava passant. Quan a Sabadell vam topar amb un grup de provocadors que semblaven sortits d’una pel·lícula del Torrente, no va tenir inconvenient a parlar una estona amb ells. D’aquesta manera, de passada, els va desactivar.

Com a periodista, em va agradar molt veure com tractava amb els mitjans de comunicació. No va rebutjar cap entrevista. Després d’una llarga jornada, diumenge a la matinada el recordo assegut a un racó del centre de premsa xerrant llargament amb la Liz Castro. L’endemà al matí, guardiolament d’hora, era a Els matins de TV3. L’únic que preguntava breument abans de posar-se al telèfon, ja fos amb RAC1 o la SER, és quina posició general tenia el mitjà envers el procés sobiranista. Els periodistes que buscaven descaradament una frase desligitimadora es van quedar amb les ganes: tal com va quedar recollit a les conclusions que van redactar conjuntament, la seva opinió era que la votació s’havia dut a terme de manera molt correcta malgrat les circumstàncies adverses.

No cal dir que, si a Catalunya i a Espanya hi hagués unionistes del tarannà democràtic i intel·ligent d’Ian Duncan, el debat sobiranista pujaria molts graons de nivell automàticament. També és cert, i no és un detall menor, que la independència seria molt més difícil d’assolir.

 

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.