Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Com diu la dita, rectificar és de savis. Però, com es rectifica en el periodisme quan es publiquen informacions inexactes o equivocades? És vist com un fet que treu credibilitat o que en dóna més?

La setmana passada s’han fet dues rectificacions per part d’El Mundo i La Razón que han tingut molta repercussió i que han aparegut a la tradicional Fe d’errates de la premsa escrita un esapi caracteritzat per la seva reduïda grandària. En el cas d’El Mundo s’havia publicat que el contracte d’Iñigo Errejón, líder de Podemos, amb la Universitat de Màlaga era “fraudulent”. El mitjà va rectificar uns dies després això sí de forma breu amb un text en el qual s’explicava que no era fraudulent sinó legal i que el que estava en qüestió era el seu adequat compliment. En el cas de La Razón aquest mitjà feia una acusació errònia sobre el pare de la candidata d’IU a la presidència de la Comunitat Autònoma de Madrid, Tània Sánchez. La rectificació va ser també breu, però més àmplia i exhaustiva que la d’El Mundo. En la mateixa s’afirmava que un mitjà “seriós i de prestigi” s’havia de distingir pel rigor habitual a les informacions i que en cas d’error, s’havia de saber estar a l’alçada. S’indicava que s’havien confós amb el pare de la política amb un home que té el mateix nom. Un text que sembla voler avalar que rectificar és de savis, tot i que procedeixi d’un mitjà molt qüestionat en el seu exercici del periodisme.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

La rectificació d’una informació errònia o falsa  pot ser un acte voluntari per part del mitjà o del periodista, com els dos casos citats, que mostra la seva capacitat de reconèixer els errors, però també un dret reconegut per la Llei Orgànica 2/1984 de 26 de març que regula el dret de rectificació (LODR). El text legal assenyala en el seu article número 2 que el dret s’exerceix amb un escrit adreçat al director del mitjà durant els set dies naturals posteriors a la publicació de la informació que es vol modificar. L’empresa informativa té tres dies per fer-ho mitjançant la publicació de forma íntegra i gratuïta de la rectificació. Si bé el procediment pot semblar clar i senzill, una de les divergències pot sorgir en l’extensió amb la qual s’ha de fer la rectificació, tot i que l’article 3 de la mateixa llei estableix que s’ha de fer “amb una rellevància semblant a aquella en la qual es va publicar o difondre la informació que es rectifica, sense comentaris o postil·les”. En aquest sentit, el Codi Ètic dels periodistes europeus assenyala que s’ha de rectificar de forma automàtica i ràpida davant d’una petició quan les informacions siguen falses o errònies i però no va més enllà i indica que cada país haurà de legislar al respecte.

En la premsa catalana El Periodico i La Vanguardia inclouen als seus Estatuts de redacció apartats referits al dret a la rectificació i que assenyalen que s’afavorirà. El llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) en fa dues referències: a la Guia editorial Sobre dret de rectificació i al Manual d’ús sobre Correcció d’informacions errònies. Els mitjans públics catalans en fan referència a que aquesta rectificació, sempre que sigui possible, s’ha de fer “en les mateixes condicions i en el mateix espai en què hem comès l’error”.

L’espai dedicat a la rectificació és una de les principals divergències. Com ara en el cas d’El Mundo o La Razón, un cop s’ha fet difusió d’una notícia que inexacta o imprecisa si la rectificació no té el mateix pes la correcció pot no arribar i seguir perjudicant a l’afectat. Tot i que en aquest cas el paper de les xarxes socials i els mitjans digitals n’han contribuït a la difusió que aquestes informacions eren equivocades. En cas de no realitzar-se o no estar d’acord amb la rectificació es pot arribar als tribunals, tot i que la via judicial és feixuga i costosa. Alguns mitjans com ara El Periodico, La Vanguardia, El País o Radiotelevisió Espanyola han creat la figura del defensor del lector que podria actuar com a mediador, però no solen provocar rectificacions. En el cas de la CCMA, com que està recollit en el seu llibre d’estil, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya podria actuar abans que s’arribés a la instància judicial. En el cas d’altres mitjans ni el Consell de la Informació de Catalunya, ni el Col·legi de Periodistes de Catalunya tenen capacitat d’actuació, més enllà de la denúncia pública de la mala pràctica, davant d’una informació falsa no rectificada.

Per la seva banda, el Defensor de la comunitat del lector d’ElDiario.es, José Cervera, reflexiona sobre el dret a la rectificació però en aquest cas referit als mitjans digitals al seu article Los que tienen que corregir. L’actual regulació es pot veure desbordada en el cas d’internet i en opinió de Cervera requereix un tractament específic. L’autor reclama un mètode estàndard per a l’abordatge dels errors a les publicacions digitals per a satisfer, alhora, la necessitat de corregir l’equivocació i de mantenir un registre d’això i per evita trencar els enllaços fets amb la pàgina modificada.

Rectificar, també en periodisme, és de savis i els mitjans rectifiquen. Amb el que no hi ha homogeneïtat és en com fer-ho i quina rellevància donar-li. I tampoc hi ha acords amb quins mecanismes previs a la via judicial es pot gestionar la rectificació, tot i que s’han assajat models com ara el del defensor del lector i és un tema recollit pels principals mitjans i institucions del periodisme a Catalunya.

 

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019