Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Jo era un gran retallador d’articles i fotos al final de l’adolescència i també en els primers anys de l’ofici, quan el periodisme era sinònim d’acumulació de papers i el periodista es defensava pels seus contactes i per la informació ‘guardada’ a casa o a la redacció. Era el temps de la informació tangible i dels dits bruts de tinta.

La majoria de periodistes amb qui he treballat s’aproximaven -i s’aproximen- a la informació amb impaciència i un cert desordre, o dit de forma més benevolent, tot esperant el toc màgic del caos creatiu, l’espurna a partir de la qual s’encén un bon tema.

Retalls d’articles, informes, transcripcions, fotografies, notes de premsa, actes, expedients… paperam aixecat en forma de torres, fars al costat de cada periodista a la redacció. Domesticavem així l’horror al buit del periodista que comença i eren igualment la precària garantia de tenir una ‘sortida d’emergència’ en cas d’haver de comprovar una dada o contrastar una informació un cop publicada quan alguna cosa havia grinyolat. Si hom s’hi veia entre l’excès de paperam, és clar.

Mai vaig treure tot el potencial d’aquelles piles de papers.

Les tècniques d’arxiu o de curació de la informació mai van figurar en el meu currículum acadèmic, error que no sé si en les generacions posteriors de col·legues s’ha corregit. Jo ho vaig patir, i amb mi tants més, segur perquè no sempre les redaccions poden tenir a l’abast un bon equip de documentalistes.

Cadascú s’havia d’espavilar pel seu compte i encara gràcies si un tenia a la redacció un periodista metòdic, rara avis, abans, rara avis avui. Amb el temps, jo i tants més, vam anar desenvolupant un mètode de classificació (massa) personal, que feia aigües per allà on naufraguen aquesta mena de coses: era excessivament difús i inconstant. Un mètode voluntarista? Un mal mètode.

Amb la progressiva ‘digitalització’ de les redaccions, les piles de papers es van anar aprimant (relativament, encara, especialment en la franja més veterana), i en canvi van anar prodigant-se els ‘enllaços’ enviats per correu-e, els preferits del navegador, documents transportats llapissos de memòria o guardats en discos durs. Amb la consolidació dels serveis al núvol es va entrar en un altre capítol. D’apilar papers vam passar a apilar bits. Vam guanyar eficiència?

Les opcions de multietiquetatge, les facilitats de contrast i revisió de dades, l’accés instantani a grans volums d’informació o de dades han millorat l’exercici de la nostra feina; però continuem sense abordar una qüestió central. El mètode que fem servir d’arxiu és consistent?, és homologat entre els nostres companys?, quines garanties de seguretat té? treu profit de les opcions de treball (arxiu) col·laboratiu? Tenim molt d’espai per a millorar, especialment avui.

Els departaments de documentació són importants en molts mitjans, i segurament, en molts casos són també insubstituïbles. Però tot periodista hauria de reservar en la seva pràctica diària un espai per a la ‘pròpia’ pràctica documentalista.

El periodisme no ha estat mai només parar l’orella, sinó, principalment, afinar-la. I en un món amb tantes interferències com l’actual això és especialment important. Les tècniques d’arxiu o de curació de la informació, els bons hàbits de documentació, han de figurar molt més i de forma més actualitzada en els currículums acadèmics dels nous periodistes perquè avui més que mai tenen un gran valor estratègic per a la nostra feina.

No cal ser un (cobejat) periodista de dades per entendre que ja fa molt de temps que la informació no es guarda en precàries piles de papers que van creixent al costat de l’ordinador, o en arxius conservats com tresors en l’ordinador de cadascú; la informació és avui sobretot una llavor que creix (i es multiplica) quan es comparteix i es contrasta i quan és consistent i assegura un accés personal o compartit segur i ben estructurat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.