Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La polèmica està viva des de fa uns quants dies Tania Sánchez, cap de llista d’IU per Madrid i amb una àmplia trajectòria política, ha estat identificada o s’ha informat sobre ella en diferents mitjans a partir de la seva relació sentimental amb Pablo Iglesias, líder de Podemos. Els protagonistes van ser informacions d’El Mundo, El País, Diario de Mallorca i el canal 24 h de Televisió Espanyola (TVE), que ha arribat a obviar el seu càrrec per presentar-la com a “compañera sentimental de Pablo Iglesias” el passat 26 de novembre. De fet, la identificació feta pel canal públic espanyol encara segueix generant polèmica i Sánchez ha titllat recentment de  “vergonyós” el que va ocórrer en unes recents declaracions.

En aquest sentit, Tona Gusi -sotsdirectora de la Independent, Agència de notícies amb visió de gènere- assenyala que si bé “sí que té importància informativa la militància i càrrecs polítics que tenen les parelles de líders, lidereses o alts càrrecs”, el problema rau en el tractament masclista i sexista d’algunes informacions que s’estan elaborant sobre ella. Efectivament no es tracta només de com s’identifica a la política sinó també de l’abordatge de la seva figura política com a subsidiària de Pablo Iglesias, és a dir amb el fet que s’informe d’ella només en funció de la seva relació amb la seva parella masculina.  Titulars com ara: Así es la mujer que enamoró al líder de Podemos o Cazamos el beso furtivo de Podemos, La ‘hembra alfa’ de Pablo Iglesias, Pablo tiene su proyecto y yo el mío, no seré la candidata de mi novio,  o Di el salto a la política antes que mi pareja Pablo Iglesias són alguns dels exemples. Aquests titulars s’aproximen més a un abordatge d’una secció de celebritats o de premsa rosa que del periodisme polític “però això és tristement molt habitual a la premsa “seriosa”, diu Elena Tarifa, secretària d’Igualtat del Sindicat de Periodistes de Catalunya. Elvira Altés, professora universitària i investigadora en l’àmbit de periodisme i gènere, sotmet aquests titulars a una prova: “caldria aplicar-los la norma de la inversió, es podria dir igualment en masculí: Así és el hombre que enamoró a la líder de XX, oi que no? doncs sinó es pot girar el sexe de la frase, l’indicador ens marca que és sexista”.

La identificació de les dones en funció dels homes, especialment si és la parella, en les informacions periodístiques és una situació excepcional o més habitual del que sembla? Segons l’informe Qui figura a les notícies?, emmarcat en el Projecte de Monitoreig Global de Mitjans de 2010, referit a l’àmbit espanyol, a les dones se les identidica tres vegades més pel seu parentiu (17%), que als homes (5%). “Aquesta pràctica subratlla la naturalesa familiar i domèstica que s’adjudica a les dones i els recorda el lloc on els pertoca ser”, afirma Altés que va ser coordinadora de l’informe. “En moltes informacions les dones no són mencionades per elles mateixes i la seva professió sinó en relació a algun home, la seva parella principalment. Sembla que siguem subsidiàries del poder”, i això és un fet segons Tarifa. Si bé la identificació a partir del parentiu no ha de ser necessàriament masclista -en funció del focus de la notícia- quan la identificació de les dones a partir del parentiu triplica la dels homes és que hi ha un clar biaix de gènere: elles són  vistes com a elements accessoris de les notícies de forma més habitual. També hi ha sexisme quan la identificació d’una dona es fa en relació a un home i aquesta té una carrera política ben definida com és el cas de Tania Sánchez.

Més que androcentrisme
Tot i això, en el cas de Tania Sánchez hi ha alguna cosa més que androcentrisme. Tarifa veu un clar interès polític “en el marc de la campanya de desprestigi de Podemos i de les alternatives d’esquerres”, però situa l’origen del menyspreu en l’androcentrisme, “ja que l’argument és que ella per ser dona és la que ha de “cedir” com a figura política, enfront de la figura del seu “home””. No és només masclisme, però n’hi ha perquè “les dones que exerceixen un càrrec en un espai públic són implícitament sospitoses, no són en el lloc que els correspon, que és en l’espai privat. Aquí es combinen una pràctica tradicional dels mitjans que és senyalar els vincles de parentiu amb l’home (que és qui compta) amb l’interès d’alguns polítics en esquerdar la imatge del líder de Podemos”, afirma Altés. Per la seva banda, Gusi assenyala que el que ha passat amb la líder d’IU de Madrid és producte de la falta d’aplicació “d’un periodisme amb visió de gènere”, tot i que també veu “un interès polític d’aquests mitjans assenyalant “una relació estreta entre IU i Podemos” i de “dependència” en aquest cas”. Les coses no són sempre blanc o negre i al biaix sexista se li sumen, en aquest cas, altres interessos.

Parelles polítiques
Si busquem casos similars per veure com s’identifiquen els membres de parelles heterosexuals participen activament en política veiem que la preponderància habitual és la del l’home. “És impensable que es parli del “senyor” Merkel com tampoc es parlava del “senyor” Thatcher. Hi ha primeres dames, però no primers cavallers, perquè el consens patriarcal ens diu que els homes fan i les dones són”, afirma Altés. Tarifa menciona el cas dels Clinton “ella era bastant més brillant, però sempre estava en un segon pla”, i afegeix que el cas invers, en el qual predomini la identificació a partir d’una dona és bastant menys habitual “potser els de la Margaret Thatcher o la reina Isabel d’Anglaterra  però tampoc hi ha gaires més”. En tot cas, en aquests casos els marits tampoc es dedicaven a la política. Un exemple més similar, en el qual ambdós tenien carrera política però ella era mencionada en funció d’ell, és el de la parella de  Carme Romero i Felipe Gonzalez que “va ser considerada molt més com a esposa del president del govern que com a política, malgrat la seva feina de diputada”, afirma Altés qui afegeix que “només després de separar-se va obtenir ressò mediàtic que després duraria poc en la seva tasca política”. Tot i que hi hagi pràctiques androcentristes o que determinats mitjans les reprodueixin amb algunes personalitats polítiques, no vol dir que no hi hagi exemples de bones pràctiques. “Potser un cas diferent malgrat que ell tenia més responsabilitat política dins el partit i més protagonisme mediàtic és el de Joan Saura, que va ser conseller d’Interior, i Imma Mayol que fou regidora de l’Ajuntament de Barcelona. Mayol no va rebre mai un tracte de desvirtuament de llur tasca política”, afirma Tona Gusi que afegeix que la situació va ser similar en “el cas de Josep Borrell i Cristina Narbona”. La sotsdirectora de La Independent també ens comenta que també hi ha casos de tàndem polític: “Hi hauria el cas de Jose Maria Aznar i Ana Botella  a l’estil del matrimoni Kirchner, en relleus” i fins i tot, en els darreres anys “el dels Clinton” que també és un relleu “primer home i després dona” amb identificació més enllà del parentiu.

Tot i que estem lluny d’afirmar que torne  el “senyora de” de quan el masclisme era llei, situacions com la que ha viscut Tania Sánchez demostren que, potser, no hem avançat tant com pensàvem. Informacions o identificacions com les donades sobre la diputada madrilenya d’IU haurien de generar més reflexió en el periodisme sobre com s’aborda la presència d’homes i dones als mitjans i si s’ha superat o no el biaix sexista en els mitjans de comunicació.