Honestedat professional

Fa mesos que a l’escola on estudia un fill patim un malson. Ras i curt: hi ha dues acusacions d’abusos sexuals amb alumnes de pàrvuls, una contra cinc treballadors de la neteja indonesis, i un de mort presumptament per suïcidi, i l’altre contra dos mestres, un d’indonesi i un canadenc. En tractar-se d’una escola internacional, enmig d’un context polític on són qüestionades per no seguir el Pancasila, el cas ha estat àmpliament difós amb detalls esgarrifosos.

Indonèsia, com molts Estats que han patit una dictadura, en la seva forma “perfecta” com la del PRI a Mèxic segons definició de l’inestimable Vargas Llosa o descarada com la de Franco, està fent la seva Transició. I els mitjans tradicionals fan el que poden, empesos pel món digital on la informació s’escampa sense tanques però amb moltes taques.

Amb informacions tan sensibles, perquè hi ha menors implicats i moltes famílies enfonsades, el rigor i l’extrema pulcritud haurien d’anar de bracet. Però els interessos d’uns –mares acusadores, policia, sistema judicial, polítics- i d’altres –advocats, familiars, escola- troben molt ressò en uns mitjans àvids de notícies sensacionalistes que afecten a l’elit.

Enmig dels judicis que s’estan celebrant per aclarir els fets -ja que les demandes multimilionàries d’indemnització fan dubtar de la seva veracitat-, hi ha hagut un detall que m’ha sorprès com a professional de la informació.

Un dels corresponsals que ha tractat el cas és un periodista australià, Michael Bachelard. I en cada noticia que ha publicat al final hi ha afegit un “disclosure”. Ell té dos fills estudiant a l’escola. Ho trobo un exemple d’allò que sempre hem reivindicat, l’honestedat professional, més enllà del que s’ha de fer per obligació. A Catalunya no recordo haver-ho trobat mai, quan sovint hi ha una barreja d’interessos flagrant. Ser clars amb els nostres receptors no ens hauria de fer perdre ni un gram de credibilitat.

Potser és demanar massa, però un mínim de transparència, avui que entra en vigor pels càrrecs públics, caldria mostrar. Com denunciava Xavier Borràs, és evident que hi ha periodistes que s’han confòs de feina i que fan tanta publicitat cobrant que els Codis Deontològics queden colgats de bitllets. Però n’hi ha tants d’altres que ho barregen tot, d’amagatotis, de favor en favor, que fastiguegen.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019