Què hi ha d’allò?

Sempre m’han incomodat les peticions públiques als mitjans per a que actuïn en benefici d’un suposat bé comú. I no ho dic per una qüestió d’invasió de competències perquè segurament en molts casos la voluntat és prou bona. Però em sembla que el “des dels mitjans ens heu d’ajudar en això” és immadur, barroer i fins i tot perillós. Em sembla una actitud a mig camí del paternalisme i del ‘col·leguisme’ que pressuposa justament això, submissió i intercanvi de favors –inexistents, per descomptat.

Fa uns dies, després d’una conferència d’àmbit empresarial a Manresa allargàvem el post amb uns companys periodistes i alguns dels ponents. El moment era relaxat i informal, moment ‘off the record”. Estàvem parlant de per on passen els vials econòmics de futur al Bages i aleshores, un dels ponents amb posat d’autocrítica, va afirmar alguna cosa així com “ens queda molta feina pedagògica per fer entendre a la gent les possibilitats que tenim i com d’important n’és aquesta oportunitat”. Un clàssic d’entre clàssic per regalar-nos just després, un altre clàssic: “i vosaltres –els mitjans de comunicació- també heu de fer molta feina en aquest sentit, ens heu d’ajudar”. No. La nostra feina és la d’informar, contextualitzar i dibuixar, críticament, la realitat. I a sobre, transmetre-ho. No ens fotin, amb bafarades de complicitat elitista, en un sac que no ens toca.

Perquè aquest és el perill de les complicitats, de traçar malament les línies. En definitiva, el perill d’abaixar la guàrdia. Perquè una cosa som “nosaltres” i una altra “ells”. I això, en periodisme és sagrat. Els protagonistes, sovint, et fan creure que ets un d’ells, que comparteixen informacions i coneixements amb tu, que estàs al seu nivell i que et conviden a formar part del seu cercle. Cal calibrar l’abast del que t’expliquen perquè massa sovint són llaminadures i apareix el risc del “què hi ha d’allò meu?”. És clar que hi ha casos i casos. Però justament per això, hi ha molts casos en que cal no confondre el terreny periodístic amb el personal.

PD: Just mentre escric aquest article m’arriben noticies de l’estat de salut d’en Joan Barril. Al cap de poques hores, en Joan va morir. Vaig tenir l’enorme sort de compartir moments d’estudi i hores de redacció –escapçades per un envà prim en forma de vidre- amb tu, Joan. Va ser una relació in crescendo, cada vegada més empàtica i propera. Durant anys vam tenir cinc minuts per a nosaltres, Joan. Els que anaven de les 22:58 a les 23:03 dels divendres, els del traspàs del Cafè de la República al Club de la Mitjanit. Ens saludàvem i et quedaves a escoltar la meva entradeta de programa. No t’agradaven els esports però aquells cinc minuts quedaven fora del terreny de joc. Potser per això ens tiràvem floretes, Joan. I com més crític era, més t’agradava el que deia. I com més parlava de política i menys d’esports, més t’interessava. Però és que jo feia un programa d’esports, Joan! Tot i així, sabent que t’agradaria, la setmana següent hi tornava. I queien de nou les floretes. I així fins el divendres següent, Joan.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019