D’anarquistes i terroristes a periodistes i rates

Ha tancat SeriesPepito però hi ha una superproducció catalana que podrem seguir veient, de forma gratuïta i sense haver-nos-la de baixar d’enlloc. Es diu “Antisistemes violents”, va per la segona temporada i aquesta setmana ha fet un gir argumental que ens manté enganxats a la pantalla.

La primera temporada semblava insuperable: amb episodis brillants com el desallotjament de Can Vies, l’operació propagandística per pintar els moviments socials com un niu de violència va funcionar prou bé. Ara tornem a la càrrega amb una operació “antiterrorista” que no té res d’hilarant, tot i que en certs moments el guió es presti a la comèdia, com quan els Mossos d’Esquadra, per error, desperten bo i esbotzant-los la porta una parella d’avis que dormia plàcidament.

Amb tot plegat, el debat sobre el periodisme nostre de cada dia torna a estar sobre la taula. El que ja s’ha dit: que fer servir acríticament l’expressió “terrorisme anarquista” utilitzada pels Mossos no s’hi val. No ho repetiré, no ho sabria explicar millor que Andreu Barnils aquí, ni que Sergi Picazo aquí, ni que Roger Vilalta aquí. Anem al capítol 2: l’endemà dels fets, la Kasa de la Muntanya fa una roda de premsa on llegeixen un comunicat i no accepten preguntes. Com a bonus track, picabaralla a twitter sobre el rol dels periodistes en tot aquest afer.

“Última pregunta a la @KasaDlaMuntanya: Perquè no contesteu preguntes com fan alguns polítics? Resposta: silenci. Una okupa ens crida “rates””. Ho explica l’Anna Punsí, a qui si d’alguna cosa no se la pot acusar és de no haver viscut de prop les mobilitzacions als darrers temps i haver-les explicat amb rigor a la velocitat dels tweets. Arriben les respostes a cop de piulada, moltes sota la tesi de “després d’anomenar-nos terroristes, no podeu exigir-nos res”. Algunes en forma de repregunta: “es pot confiar” en periodistes que després assisteixen al brindis de Nadal dels Mossos? (convocat per ahir i finalment anul·lat). Però la repregunta definitiva és: si no es pot confiar en els periodistes, per què se’ls convoca?

Agradi o no, la imatge que els mitjans corporatius mainstream ofereixen dels moviments socials és important, entre altres coses perquè influeix en l’opinió pública i en el suport social que reben. No es pot deixar la construcció del relat només a mans dels qui tenen tots els mitjans i tots els interessos per fer anar el guió cap a la seva banda. S’han comès alguns errors greus, sí. Des dels mitjans corporatius cal fer molta autocrítica, segur. Però trencar ponts i aixecar hostilitats no és la solució. Per molts gripaus que uns i altres hagin d’empassar-se, cal restablir la confiança i treballar conjuntament per un periodisme rigorós, crític i que arribi a com més gent millor.

Des de la Kasa de la Muntanya deien en un tweet: “Diuen que fins que els lleons [no] tinguem els nostres propis historiadors, les històries de cacera glorificaran als caçadors.” Fins que els historiadors no s’acostin als lleons i aquests deixin d’ensenyar-los les dents, les històries de cacera seguiran així molt de temps.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019