La televisió sexista

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Darrerament han anat convertint-se en notícia, fets que fins fa un temps ens havien passat desapercebuts. Així, mica en mica hem vist com es publicaven notícies com aquesta de La Vanguardia, que feia referència a les dures normes que la televisió pública de Sudan aplica a les seves presentadores, que no poden portar roba de colors vius ni joies, i s’han de cobrir de cap a peus. No fa pas massa més, d’altres mitjans, com El Periódico, destacaven l’escàndol que havia causat una presentadora de la televisió estatal d’Aràbia Saudita a l’aparèixer en pantalla sense vel; i, més recentment, tampoc va passar per alt el fet que una televisió veneçolana –en la qual és habitual que les presentadores es vagin despullant al llarg de l’informatiu- informés sobre la consulta del 9 de novembre completament nua, tal com explicava Nació Digital. L’última d’aquestes notícies que em ve al cap és la del presentador australià que va realitzar un experiment per evidenciar el sexisme que pateixen les seves companyes, del qual se’n van fer ressò força mitjans, com és el cas del diari Ara.

Notícies com aquestes demostren que el sexisme és també a les nostres pantalles de televisió, que les diferències de gènere no són gens estranyes als platós; i això, sumat a la influència que té aquest mitjà de crear patrons que després es reprodueixen en altres àmbits de la societat, és molt perillós. Avui, que aquest observatori publica un informe sobre gènere i edat a la televisió –una modesta anàlisi dels presentadors i presentadores dels 6 canals amb més audiència a Catalunya- és una bona ocasió per reflexionar sobre els models que apliquen les televisions que veiem.

Els casos de Sudan, Aràbia Saudita, o Veneçuela ens podrien semblar llunyans però el cert és que a casa nostra encara queda molta feina per fer per desfer-nos del tot de la cultura masclista que impregna la societat. Segons l’estudi, hi ha espais informatius, com el temps, que són territori d’un sol gènere. A TV3, no hi ha cap dona meteoròloga, mentre que a Cuatro i a Telecinco, no hi ha cap home. Als esports, les dones tenen una presència reduïda o bé ni apareixen, i en els programes d’humor –on també són menys- desenvolupen un paper secundari. I això no és tot. Al meu parer, el principal desequilibri entre homes i dones presentadors prové de l’edat. Les dones són, de mitjana, 6 anys més joves que els seus companys homes; una diferència que s’agreuja en els informatius, on les dones són 13 anys més joves, o als esports, on la diferència és de 8 anys. Entre les “parelles de telenotícies” hi arriba a haver una diferència d’edat de fins a 26 anys, com és el cas dels presentadors dels informatius d’Antena3 del cap de setmana, Matías Prats, de 62 anys, i Mónica Carrillo, de 36. Segons l’estudi, queda clar que una imatge jove és un criteri que s’exigeix complir a les dones però no als homes. Per a ells és acceptable un aspecte madur per presentar un telenotícies, mentre que a les dones se’ls exigeixen menys arrugues i menys canes.

Que els mitjans de comunicació -en aquest cas la televisió- promoguin models que contribueixen a perpetuar l’antic sistema patriarcal i masclista és un obstacle més cap a la igualtat de gènere que cal fer desaparèixer. Trencar amb aquests models injustos només es pot aconseguir amb canvis de mentalitat als despatxos on es prenen les decisions, un lloc que, desgraciadament, també té el dret d’admissió reservat gairebé en exclusiva per als homes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.