A cop de titulars

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan opinem sobre una peça informativa, ja sigui una notícia, un reportatge o una entrevista, el contingut és l’eix central de la crítica. El format, però, sol passar desapercebut mentre que condiciona tant o més la qualitat de la informació que rebem.

Qui ha fixat que una notícia de televisió hagi de durar com a molt 1,30 minuts? Qui justifica que un tall de veu no pugui superar els 30 segons? Qui pot explicar un conflicte en base a titulars de 60 caràcters?

S’ha generat un model informatiu genèric, sobretot a la televisió, que té més en compte l’estètica audiovisual i no avorrir l’espectador que la qualitat informativa. Unes rutines productives que tendeixen a desvirtualitzar les múltiples cares d’una realitat actual. I és que, entre d’altres i en general, els manca una bona contextualització per entendre i relacionar allò que s’intenta explicar.

És el que comporta la mercantilització de la informació en els mitjans genèrics. Inputs constants, titulars ràpids, informació immediata, i finalment vendre visualitzacions i visites, com més millor.

M’han repetit per activa i passiva que una notícia de 2 minuts avorreix, que no pot emetre’s i que cal reduir-la. Tu, com a professional, estàs segura i consideres que en aquella peça en concret calen dues, tres o cinc fonts per contrastar millor el tema, per matisar-lo, per dotar-lo del que defuig del blanc o negre, però no pot ser. N’has de sacrificar alguna perquè preval més la durada de la notícia que el que s’hi explica.

Un exemple bàsic es repeteix cada dimarts al vespre al Telenotícies de TV3. En un minut repassen les rodes de premsa de tots els partits polítics que tenen representació al Parlament en què analitzen l’actualitat política. Són unes valoracions que comencen a mitja tarda i s’allarguen fins el vespre i, tanmateix, es considera que en 60 segons es poden recollir i sintetitzar adequadament. Per desgràcia, aquest és un exemple dels mil i un que podríem comentar.

Sovint es justifiquen aquestes limitacions apel·lant al gust de la gent. Però, tenim una exclusiva: aquest gust no és natural ni biològic. I tenim l’obligació de transformar-lo per garantir una societat amb capacitat de decisió fonamentada, perquè té les eines. La comunicació genera organització. I sí, veiem que hi ha qui sap créixer arran de les mancances del format genèric dels mitjans actuals. Qui pretén guanyar-se l’escenari polític a base d’indefinició també s’aprofita d’aquestes escletxes. Conseqüentment, mentre disminueix la qualitat informativa, el populisme creix a cops de titulars buits però que venen discurs fàcil i ambigu i que nosaltres reproduïm.

Considero que aquest és un camp de batalla en què cal incidir dia rere dia. Les rutines que critico s’adopten sense qüestionar en qualsevol redacció, sense cap mala fe evidentment. Es treballa així i és com fer ciment o una base de pa de pessic. Però en el periodisme de qualitat, i entenent-lo com a servei públic, no funciona cap recepta preestablerta. La realitat és complexa com ho ha de ser la forma per fer-la arribar a qualsevol persona que ho vulgui.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.