Elogi del peu de foto

En un reportatge periodístic imprès (o digital, si té una aparença similar al d’una revista), el primer que el lector sol llegir és el títol. Un cop vist aquest, el que mira a continuació no és pas el text, sinó les fotos i els seus corresponents peus de foto. El text exigeix posar-s’hi i concentrar-se durant uns minuts. Els peus de foto es llegeixen depressa i sovint actuen d’introducció. Són com petits glops previs a beure’ns el contingut sencer del reportatge.

Així és com es comporta el 90% dels lectors, diuen que està comprovat empíricament. Els peus de foto són gairebé tan importants com els titulars, però els periodistes ens podem passar tres hores pensant un títol per al reportatge i, en canvi, despatxar mitja dotzena de peus de foto en un minut.

Sóc un maniàtic dels peus de foto, no suporto que no n’hi hagi (una foto sense peu és per a mi gairebé tan incomprensible com un article sense títol), no suporto que estiguin escrits de qualsevol manera, per sortir del pas. No suporto que un periodista cregui que no cal que els peus els escrigui ell mateix, que ho pot fer la persona que editi o corregeixi el text abans de publicar-lo. És un greu error professional, perquè si ho fem així, en perdem totalment el control del contingut.

Tampoc no suporto que un peu de foto no aporti res més que la descripció d’allò que ja es veu en la fotografia, és a dir, que prengui per babaus els lectors. “Un home comprant en un supermercat” és un peu de foto totalment prescindible, si ens explica allò que la foto ja ensenya. “Comprar al supermercat és una tasca domèstica que agrada a la majoria dels homes”, aporta informació complementària a allò que es veu a simple vista, i a més, ens fa pensar i prendre interès pel contingut del reportatge. En qualsevol cas, sempre és millor aportar context més que no pas moltes dades, que haurem de deixar pel cos central del reportatge.

Quins són els criteris bàsics que hem de tenir en compte per redactar un bon peu de foto? En primer lloc, qui surt a la foto. Expliquem qui són els personatges retratats, per molt obvi que ens sembli. Si hi ha més de dues persones, sempre les identifiquem d’esquerra a dreta, excepte si l’acció ens obliga a fer-ho al revés (Direm “Un veí lliura una carta a l’alcalde Trias durant la visita”, encara que es vegi el veí a la dreta i l’alcalde a l’esquerra, perquè és el veí qui fa l’acció).

També cal explicar on i quan està feta la foto: “La sala d’actes de la seu del districte va acollir la presentació del Festival dissabte a la nit” ens aporta informació del lloc i del moment. I evidentment, cal contestar a la doble pregunta: què passa i per què? Ja hem dit que no cal descriure el que es veu, sinó el que no es veu en la foto. Per exemple, si apareix un futbolista colpejant la pilota, una informació rellevant pot ser explicar si aquella acció es va convertir en gol o no. “Neymar va marcar el primer gol del partit en rematar una centrada d’Alves” és un bon resum en cas que només es vegi el brasiler i no veiem la jugada en la seva globalitat.

Em sembla bàsic, d’altra banda, que els peus de foto no interpretin, no avancin suposicions, sinó que expliquin fets, els posin en el seu context. No podem dir que aquell fet és feliç o dramàtic o sorprenent o qualsevol altre adjectiu. Això ja ho decidirà el lector per ell mateix. Sobretot, no ens inventem res que no sapiguem. Aquesta és la causa de centenars d’errors, interpretar el que es veu, enlloc de remetre’ns al que sabem segur que es veu.

Els peus de foto dels diaris i revistes estan, malauradament, plens d’errors. Els “defensors dels lectors” (dels diaris que en tenen) es fan un fart de justificar-se per aquests errors, tot atribuint-los sovint a les presses per tancar pàgines o pel fet que no sempre qui posa el peu de foto és el mateix que redacta el text o perquè sovint els redactors de tancament canvien les fotografies a última hora però no se’n recorden de canviar també el peu. Com a periodistes rigorosos, no podem admetre que la norma sigui aquesta, i l’excepció treballar bé.

Que no ens passi com al redactor d’un diari espanyol, que va posar com a peu de foto d’un reportatge sobre menors, aquest sorprenent i sincer text: “Imagen de archivo de niños en un colegio, sin relación con la noticia”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.