Sí a ‘Charlie Hebdo’, sí a ‘Jeune Afrique’

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

He viscut a Catalunya Nord i, com tots els que hagueu passat la frontera administrativa, he pogut comprovar l’altíssim respecte per la cultura, per la laïcitat i per la llibertat individual que han après en aquest nord enllà. He admirat que en qualsevol ‘Maison de la Presse’ de l’últim racó de la Fenolleda hi hagi més revistes internacionals que a totes les FNAC juntes de Barcelona. He fullejat entre els prestatges i he pogut comprovar també la llarga tradició de premsa satírica de França, que a Catalunya Nord ha tingut bons exemples com el desaparegut El Fiçó o Place à ragots. Els he seguit tant com he pogut, malgrat les limitacions de comprensió dels dobles sentits que manen en aquest tipus de publicacions.

Però en un altre racó de la prestatgeria he trobat més respostes, no del traç gruixut i humorístic i necessari de la premsa satírica, sinó del llarg camí que segueixen altres societats i lectors amb un origen cultural que no és el nostre. Són societats que segueixen un camí amb més revolts, amb un final que no té per què ser obligatòriament el que ens agradaria a nosaltres. Són societats on encara hi perviuen uns altres valors que els seus habitants i els seus governants decidiran l’evolució en el temps que creguin convenient. No comparteixo però reflexiono sobre una frase que diu Robert D. Kaplan al seu últim llibre ‘La venganza de la geografia’: “la democràcia occidental no té per què ser la solució alternativa a les dictadures”. Mitterrand, l’any 1990, en el cèlebre discurs de la Baule, ja va proclamar els valors de la democràcia per a l’Àfrica i no ha estat fins ara que han ressonat les primaveres àrabs que encara no sabem com s’acabaran. 25 anys.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Tota aquesta escala de grisos i de colors que va entre el blanc i negre que mana a les pàgines de ‘Charlie Hebdo’ –i que per molts anys sigui així-, jo les he après de ‘Jeune Afrique’. Allà he llegit totes les entrevistes als caps d’Estat i he seguit tots els conflictes del continent, però també he conegut els avenços industrials i els nous fenòmens culturals (fins i tot d’Àsia) que permeten que, per exemple, a l’Afganistan s’estreni aquests dies ‘Un enemic del poble’. La revista que dirigeix François Sudan sota la direcció executiva i intel·lectual de la família Ben Yahmed també ens ha ensenyat l’enorme reculada de França en un continent que dominava al llarg i a l’ample sota el nom popular de Françafrique, la revista ens ha detallat com s’han buidat o s’han venut les ambaixades franceses o com s’han reduït dos terços els seus funcionaris o com altres potències com Suïssa, Estats Units o Israel però sobretot la Xina (a la que li és igual fer negocis amb dictadures), han assumit una bona part de la construcció de les noves infraestructures. En l’últim número de ‘Jeune Afrique’ hi ha una dada espectacular: França ja no és des del 2014 l’Estat que posa més diners a l’Organització Internacional de la Francofonia; és Canadà. I a la pàgina del costat, per exemple, hi ha una foto-notícia sobre el calendari Pirelli amb una noia espectacular i en el text matisa que “les filles sont exagérément dénudées”. Tot això ho han llegit els lectors, de totes les creences o de cap, amb menys o més fervorositat. I alguns, aquests últims, han pensat que la debilitat de França permetia atacar-la, i a París.

No em sorprenen els fets de París. M’indignen. Em revolten. Però no em sorprenen. I alguna responsabilitat social hi tenim els periodistes. Necessitem el traç gruixut de ‘Charlie Hebdo’ i de riure’ns del mort i de qui el vetlla. Però també necessitem saber quin camí segueixen altres societats amb altres valors que no són els nostres. No sé què passaria si, posem per cas, als anys 50, a l’Espanya o a la Catalunya profunda, jo mateix fundés una revista i a portada posés la cara d’una iaia rigorosament vestida de negre de cap a peus, però aixarrencada de cames i posant la cara de Jesucrist naixent. No sé què passaria. Potser algú s’enfadaria, i algú altre em voldria matar. No m’agrada tenir límits en el periodisme. A cap periodista li agrada. Però sí que hem de saber que entre el blanc i el negre hi ha molts colors. I per això cal seguir llegint Charlie Hebdo i subscriure’s, com he fet jo, a revistes com Jeune Afrique.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019