Els mitjans descobreixen ara les demandes de paternitat contra Joan Carles de Borbó Redacció 16 gener 2015 Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.L’admissió a tràmit per part del Tribunal Suprem espanyol d’una demanda de paternitat contra l’exrei Joan Carles de Borbó per part de la ciutadana belga Ingrid Sartiau ha fet arribar aquest tema a les portades de força diaris, si bé de forma discreta i no a tots. La notícia, però, sembla que ha agafat a contrapeu a la majoria de mitjans de l’Estat espanyol, que semblen descobrir ara un plet que, com a mínim, s’allarga des de mitjans de 2012, quan Sartiau va unir forces amb l’empordanenc Albert Solà, qui també assegura ser fill il•legítim del monarca. Ambdós van fer-se un test d’ADN que, segons asseguren, els va donar un 90% de possibilitats de ser fills del mateix pare. En realitat, Solà, ja tractava de ser reconegut com a fill legítim de Joan Carles de Borbó des de mitjans dels anys 90, però sense que s’hagi pogut trobar cap referència mediàtica de l’època. Llavors, el 2012, la notícia a penes va passar d’alguns mitjans gironins i digitals especialitzats en temes del cor. Només El Punt Avui n’ha anat fent un seguiment més o menys regular des d’aquella època. En canvi, l’afer sí que va cridar l’atenció de mitjans internacionals, no sols belgues com seria comprensible, sinó de tercers països com Alemanya o Anglaterra. Els grans mitjans catalans i espanyols continuaven “obviant” el tema i la desestimació d’una primera demanda –gràcies a la inviolabilitat constitucional de l’encara Cap d’Estat- el novembre del 2013 no va passar d’unes mencions aïllades. Amb l’abdicació reial de l’any passat s’obria una escletxa jurídica que permetia intentar reobrir el procés judicial, i és per això que tant el Govern espanyol com l’oposició principal van elaborar una “llei expres” per tal de blindar jurídicament la figura d’ex-Cap d’Estat. Una anàlisi, però, que tot i la sobrecobertura d’aquells fets ningú va gosar fer i va haver de recorre’s a l’el•lipsi d’atribuir-la a un mitjà internacional. En dates tan properes com el passat novembre, El País encara es negava a mencionar el nom de Sartiau i s’hi referia només com “una ciutadana belga”. De fet, al cercador intern d’aquest diari, com també als de El Mundo o La Vanguardia, no hi ha referències a Sartiau anteriors a l’actual querella.
