Llibertat d’expressió encara que sigui per criticar-nos

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Per molts policies amb armilla antibales que posin al carrer, per molts correus electrònics i trucades que ens interceptin, per moltes ampolletes d’aigua que ens facin llençar als controls dels aeroports, atemptats com el de l’altre dia a la seu del setmanari Charlie Hebdo a París són imprevisibles i per tant molt difícils d’evitar. Estem en guerra, deia Manuel Valls i repetia tothom a cor. En guerra contra qui? Contra uns pocs ciutadans, francesos per cert, fanàticament embogits? Contra llops solitaris que van per lliure i estan disposats a deixar-hi la pell a canvi de promeses virginals? Potser que fem la guerra contra els guetos urbanístics i reforcem els equips de mestres de les escoles conflictives, a veure si per aquí obtenim millors resultats. Que els gihadistes els tenim a casa, no vénen de països llunyans.

La defensa de les llibertats individuals sembla que és una lluita perduda des de l’11S nordamericà. A cada bugada perdem un llençol i a cada atemptat el big brother orwellià ens observa d’una mica més a la vora i més endins. La “col·laboració ciutadana” via xarxes socials, on tots aboquem fins i tot la marca de calçotets que gastem a twitter, facebook o instagram, s’encarrega de fer la resta. I com que la majoria dels mortals com a molt té una amant o una mica de diner negre per amagar, però no acostuma a comprar kalàixnikovs per correu electrònic ni enviar un whatsapp al germà per anar a col·locar un paquet bomba, doncs mira, què hi farem, que ens espiïn si volen. Guantánamo és una vergonya, però cau molt lluny. I si tota la cúpula de l’ANC té els mòbils intervinguts i el ciberatac contra la Generalitat el passat 9N és de dimensions descomunals, ja alçarem una mica la veu uns dies fins que se’ns passi.

En canvi, reconforta una mica veure que la causa de la llibertat d’expressió sembla tenir més defensors. A Occident, em refereixo. A l’Occident democràtic, puntualitzo. I no necessàriament entre els líders polítics que encapçalaven la manifestació de diumenge passat a París, afegeixo. Tampoc entre els líders polítics i religiosos musulmans, que han tornat a criticar la caricatura de Mahoma del darrer número especial de Charlie. Però els ciutadans en general tenen consciència que la llibertat d’expressió és un bé preuat i valuós. A França i a casa nostra sí que hi ha hagut veus que s’han mostrat crítics amb el tipus d’humor que fa Charlie Hebdo o han afirmat que no hi combregaven, des de Sor Caram fins al president Mas. Res a dir, és qüestió de gustos. És cert, a més, que en nom de la llibertat d’expressió no es pot dir ni escriure qualsevol cosa. Hi ha límits, ètics i jurídics, si bé en el cas de l’humor són especialment difícils d’establir.

L’any 2007, quan la família reial espanyola encara estava protegida per una mena de bombolla borbònico-divinitzadora, el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo va ordenar el segrest del número setmanal de “El Jueves” perquè a la portada hi apareixien l’aleshores príncep Felip i la seva dona en posicions sexuals explícites. Els autors van ser condemnats a pagar una multa de 3000 euros cadascú. I sí, tenim Egin i Egunkaria frescos a la memòria, i ha costat Déu i ajuda que TVC programi finalment el documental “Ciutat Morta” demà al 33, i hi ha polítics que tanquen televisions i fan que altres no es puguin veure, i l’autocensura fa estralls entre la classe periodística, però Charlie Hebdo no només no s’ha rendit, sinó que diaris de tot el món n’han reproduït les teòricament ofensives vinyetes. La llibertat d’expressió resisteix, malgrat tot.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.