Ciutat morta i transfranquista

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La supressió, via jutjats, de cinc minuts del documental Ciutat morta, que va trencar les barreres del share aquest passat dissabte 17 de desembre al Canal 33 (trending topic a Twitter), ens mostra fins a quin punt l’amenaça contra la llibertat d’informació i d’expressió és molt lluny d’assolir-se en aquesta societat que en diuen «democràtica».

El silenci, l’opacitat, la confusió, les mentides que han acompanyat el cas 4F es van tornar a fer palesos aquest dia, per bé que la censura va provocar juts l’efecte contrari del que cercaven els censuradors, i això sí que és un triomf de la democràcia de la gent, que és, de fet, la que veritablement compta.

Tanmateix, per damunt d’aquest èxit, per damunt del fet que tanta gent hagi pogut assabentar-se d’aquest cas de repressió indiscriminada, que fins i tot va portar al suïcidi de la jove Patricia Heras, cal preguntar-nos per què va passar —i continua passant encara— un cas que clamava al cel per la flagrant injustícia comesa. Al mateix documental, advocats i represaliats ens en donen pistes: si l’anomenada transició va produir petits canvis en les estructures del Regne d’Espanya, en el cas de la magistratura i de les forces policíaques van ser mínims per no dir nuls. Majoritàriament, jutges i policies, carregats de perjudicis i d’ideologia ultra(dretana), continuen campant les seves formes de fer i desfer contra tot i tothom, torturant quan cal o prefabricant sentències sense tenir en compte la presumpció d’innocència.

Els mitjans de comunicació de massa, especialment, també han contribuït, en moltes ocasions, a ser còmplices d’aquestes malaurades situacions, bé a través del silenci o com a portaveus del sistema juridic-policiac, sense contrastar les dades o donar veu als qui pateixen. En aquest fil invisible de maldat, la majoria d’organitzacions polítiques —sorgides a redós d’aquella «transició»— també hi ha participat per activa o per passiva. Ara, un cop vist el documental, algunes forces (d’esquerres!) s’estripen els vestits i fan veure que no en sabien res. Patètic!

Tot plegat, doncs, abona la tesi que encara som al transfranquisme. Si hi ha d’altre senyals que ho constaten, Ciutat morta ho ensenya a bastament, per molts cinc minuts de censura que imposin. Ara que tant es parla de bastir estructures d’Estat, potser caldria —també i paral·lelament— parlar de desconstruir estructures mentals o, ras i curt, fer net en aquests àmbits d’una vegada per totes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.