L’emissió i èxit del documental Ciutat Morta pel Canal 33 ha destapat un greu cas d’abusos policials amb cobertura judicial, política i mèdica i ha obligat a obrir un debat sobre els fets fins ara anomenats com el 4F. El debat inclou, també, el periodisme. Tant per la seva capacitat a l’hora d’impedir el tancament del cas –el documental n’és la millor prova- com l’actitud submisa i covarda dels grans mitjans que, durant anys, van negar-se a investigar els fets convertint-se en còmplices necessaris perquè els abusos poguessin restar impunes.

Ara, però, moltíssima gent –inclosos molts amb fortes responsabilitats polítiques i mediàtiques a l’època- sembla que ha descobert quin tipus de coses passen a les clavegueres barcelonines. El cas que relata el documental, però, no és únic i excepcional.

Recuperem algunes de les altres ‘ciutats mortes’ –no totes, ni molt menys i segurament només entre les que van tenir un mínim ressò social- que ara per ara esperen el seu documental:

1. Pedro Álvarez: El 15 de desembre de 1992, un jove de 20 anys que passejava per L’Hospitalet de Llobregat amb la seva xicota té una discussió amb el conductor d’un cotxe que quasi atropella la noia. El conductor treu una pistola, el mata amb tres trets i fuig. Dies després és detingut el policia espanyol Manuel S. F.. Diverses proves apunten cap a ell i és identificat per la testimoni. A partir d’aquí, el cas fa un tomb sorprenent: desapareixen proves, es repeteixen les identificacions una vegada i una altra i finalment l’agent és exculpat. 22 d’anys després el crim continua impune. De res van servir les protestes i manifestacions impulsades per la família amb el suport de moviments socials i organitzacions de drets humans.

2. Jorge Bolancel: Amb només 18 anys, aquest veí de Cornellà participava dels moviments juvenils que lluitaven contra la precarietat laboral i social de forma especialment intensa al Baix Llobregat. Després d’una ocupació simbòlica de la seu de la patronal comarcal és detingut dues vegades per la policia espanyola en menys de 24 hores i obligat a delatar els seus companys d’acció. L’endemà es va llençar a les vies del tren. Era el 23 d’octubre de 1997 i la resposta va venir en forma de mobilitzacions espontànies dels joves i adolescents de la ciutat que van arribar a apedregar la comissaria, però res es va moure a nivell més institucional.

La responsabilitat d’aquesta actuació policial va ser el Grup VI de la policia, encarregat del seguiment i repressió als moviments socials alternatius. Entre els seus mèrits hi ha la creació de l’únic grup armat independentista des de la dissolució de Terra Lliure, la fantasmagòrica Acció Radical Catalana o la invenció de proves contra tres activistes graciencs –incloses pràctiques de maltractaments- tot acusant-los de cremar entitats bancàries. “Els seus informes semblen redactats per l’afortunadament extinta Brigada Político-Social del franquisme”, va escriure el 1999 el jutge titular del Penal 4 de Barcelona. El periodista i avui diputat David Fernàndez va radiografiar les seves activitats al llibre Cròniques del 6.

Actualment la cúpula del Grup VI es troba empresonada, però no per les seves activitats contra els moviments socials, sinó per haver organitzat una xarxa d’extorsió relacionada amb els prostíbuls del Saratoga i el Riviera de Castelldefels.

3. Toni Cordero: Aquest veí de Badalona va morir l’any 2000 a la comissaria de la policia espanyola quan els agents que el custodiaven van negar-se a proporcionar-li els medicaments per a l’asma que patia. És quasi impossible trobar rastre del cas a les hemeroteques més enllà del que van publicar alguns butlletins alternatius. El cas de Cordero n’és un altre de mort en custodia policial, un fet massa habitual a les comissaries del país, sigui quin sigui el cos implicat. El tema va ser considerat un dels més silenciats del 2012 per l’Anuari Mèdiacat, un any en què hi va haver 11 morts en circumstàncies similars als Països Catalans, i en general acaben tancats en fals, amb arxivaments i sense investigacions en profunditat, com recentment ha passat amb el cas de Yassir el Younoussi, mort mentre estava detingut pels Mossos d’Esquadra a El Vendrell el 31 de juliol del 2013.

4. Mireia Comas: Aquesta fotògrafa egarenca, retratista habitual de les protestes socials de finals dels 90 va ser detinguda i apallissada dues vegades en comissaria. Se li va aplicar la legislació antiterrorista i va haver de ser ingressada en un hospital a causa de les lesions patides. Llavors, la presa d’imatges en manifestacions i avalots no era tan freqüent –ni incontrolable- i alguns agents pensaven que amb aquests mètodes podien evitar que es difonguessin certes actuacions. El periodista David Bassa va recollir el seu testimoni al llibre sobre la tortura Quan els malsons esdevenen realitat.

5. Cas Dixan: Conegut també com a “Operació Estany”, va ser una batuda contra immigrants magrebins a les comarques gironines tot acusant-los de preparar atemptats amb armes químiques. Els fets van coincidir amb la guerra d’Iraq i el cas va ser citat pel llavors president espanyol, José María Aznar, per justificar la participació en el conflicte. La mobilització social i la massiva oposició a la guerra van ajudar a desmuntar bona part de les mentides i invencions policials, però no va impedir que alguns dels detinguts fossin empresonats i deportats.

Des de llavors, les operacions espectaculars contra suposades trames islamistes s’han succeït, però més de la meitat d’aquests han estat posteriorment absolts per la justícia.

6. Jonathan Carrillo: El 2009, aquest jove de 26 anys va morir en el moment de ser detingut per policies locals de Terrassa. La versió policial difereix de la dels testimonis, tal com va passar, per exemple, amb la mort de Juan Andrés Benítez a Barcelona el novembre del 2013. La diferència entre els dos casos és que ningú va filmar els fets que van conduir a Carrillo a la mort. El judici va trigar cinc anys a celebrar-se i el dia d’avui encara no ha sortit la sentència.