Fa uns tres anys, vaig publicar un article sobre un concert a un dels mitjans on escric i en els comentaris dels lectors a la web es podia llegir que jo m’havia passat tota l’actuació en el bar, que desconeixia completament l’obra de l’artista en qüestió (del qual havia escrit un llibre biogràfic vint anys enrere) i d’altres consideracions, en fi, difamatòries, agreujades pel fet que totes elles eren anònimes, signades per nicks. Vaig trucar a la redacció per demanar que eliminessin aquests comentaris i el responsable va accedir a treure’n alguns, els més directament insultants, però no tots. I em va venir a dir que no m’haig d’amoïnar, que la meva reputació està per damunt d’aquestes poca-soltades i que el lector, prou madur, ja sap distingir entre el text acreditat i el comentari del troll.

Segur? Fa unes setmanes, la llibreria La Central va patir una forta crisi d’imatge perquè a l’entrevista a una de les seves responsables, Marta Ramoneda, publicada a la web de Jot Down, els comentaris es van omplir de crítiques airades a l’empresa i acusacions de mals tractes als empleats.
Jo no sé si eren extreballadors rabiosos, amb raó o no, o si tot va ser obra d’un únic comentarista amagat sota diversos noms creatius, o si alguna crítica era rigorosa i després, poc a poc, l’olor a sang va atreure la tropa de zombies habituals. Això ja no importa, perquè l’ombra de la sospita va començar a planar sobre els mostradors de La Central. Tot d’una, aquell local agradable, temple intel·lectual, va agafar aires, als ulls d’alguns, de plantació esclavista de Carolina del Sud, de manera que l’empresa es va veure forçada a emetre un comunicat desmentint les acusacions.

A l’entrevista de Jot Down van acabar tenir més transcendència els comentaris que l’entrevista. Sí, els comentaris, molts d’ells, la majoria, anònims, o signats per un simple nom de pila, aliens a cap control d’origen, credibilitat, rigor… Ara no es tracta de defensar la llibreria o de prendre partit pels treballadors. Això no va d’empreses contra obrers, sinó de la credibilitat del periodisme. Algú pensarà que s’ho ha guanyat a pols, però l’alternativa és francament sinistra. Som en un procés de subversió de l’ordre i tot allò que vingui del que, demagògicament, es pot conèixer com “a baix” cau més simpàtic i inspira una alarmant confiança. És com aquestes cadenes de whatsapp amb consignes i notícies plens de faltes d’ortografia, que ningú no signa, ni s’esmenta cap font, i que tanta bona gent, dit sigui amb tota la voluntat eufemística, propaga sense pensar-s’ho, imaginant que està contribuint a divulgar una gran veritat amagada per l’oficialitat, per la casta. Tu, Ciutadà Sagaç, no et creus el titular del diari, però en canvi t’empasses el whatsapp sobre la imminent i convenient expulsió de musulmans a Holanda, que fa tres anys que circula i que vés a saber quina plataforma xenòfoba ha fet córrer per enredar gamarussos com tu?

Sovint els que més seriositat exigeixen al periodisme són els que més crèdit donen a qualsevol ximpleria sempre i quan, això sí, vingui de canals que deuen trobar d’allò més lliures i frescos. I un rave, frescos! Camp abonat per la intoxicació, la injúria, la tergiversació. I amb la guàrdia ben abaixada perquè tot allò que vingui “de baix” és fiable. I vinga a colar-los gols. I a danyar reputacions, esclar. Pam! Deu ser una expressió més d’aquesta “iralegria” de la qual parla darrerament Bernat Dedéu, aquesta fúria frívola que pot dur al Ciutadà Sagaç a confiar més en els comentaris anònims d’una entrevista que en l’entrevista, sense que li passi pel caparró que, de vegades, l’obsessió per  recelar de tot allò que li pugui semblar massa oficialista el pot conduir a ser un ingenu rematat i a menjar-se unes troles de l’alçada d’un campanar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019