La mort en estranyes circumstàncies del fiscal argentí Alberto Nisman poc abans que revelés quines eren les proves importants que assegurava posseir en relació a un atemptat contra una institució cultural jueva el 1994 va despertar, com és natural, molts recels.

La versió oficial del suïcidi va ser ràpidament posada en dubte –és estrany que algú anunciï que farà una cosa important hores abans de llevar-se la vida- i a hores d’ara hi ha moltes dades que no quadren mentre l’escàndol polític a l’Argentina –interessos partidistes inclosos- creix a cada dia que passa.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

La premsa catalana i espanyola ha dedicat una atenció sorprenent a un cas que, a primera vista, sembla força intern argentí, o com a molt afectaria tercers països com Israel o Iran. El País fa quatre dies consecutius que destaca el tema en portada, però també La Razón, 20 Minutos, La Vanguardia, El Mundo, El Periódico o Las Provincias ho han destacat en algun moment a primera plana.

Des de llavors s’ha pogut saber cada dia dades noves, com la manca d’una nota de suïcidi, qüestions tan tècniques com les restes de pólvora a les mans del finat, el qui és qui del cas o les seves repercussions polítiques. Un seguiment de luxe amb un periodisme que ha combinat els mitjans i l’espai necessari amb una anàlisi crítica i allunyada de la simple repetició de la versió oficial.

El problema apareix quan es compara amb la cobertura que han tingut suïcidis igual “d’estranys” –a primera vista- que el de Nisman però ocorreguts a l’Estat espanyol.

El cas més similar és, probablement, el de Juan José Begué, fiscal en cap de Lugo (Galícia) a qui van trobar-se mort a casa seva el passat 25 de novembre. Begué dirigia la investigació d’importants casos de corrupció, com el Carioca, Campeón o Pokémon. Talment com en el cas de Nisman, es tracta d’algú que recentment acabava d’ascendir professionalment i que controlava informació delicada i perillosa. Tot i això, la cobertura mediàtica no va passar, en general, de publicar un teletip d’agència amb la versió oficial i una breu biografia del finat. Ni tan sols s’han fet públiques dades que, en el cas argentí, es consideren enormement rellevants, com per exemple la forma amb la qual va llevar-se la vida o l’existència o no d’una nota.

Encara més recentment –abans-d’ahir- va trobar-se morta en un hotel de Bilbao María del Mar Rodríguez Alonso, imputada per la trama Gürtel i casada amb el senador del PP Tomás Burgos Beteta. Encara que la por a ser empresonada podria ser una causa probable de suïcidi –altres mitjans apunten també a la mort d’una familiar– altre cop la cobertura no ha passat de repetir la versió oficial i ningú s’ha molestat per esbrinar les causes del traspàs i la credibilitat d’aquesta versió.

També estan relacionades amb la corrupció del PP les dues caigudes de l’extresorer de la formació Álvaro Lapuerta l’abril del 2013, una de les quals va deixar-lo en coma durant 14 dies i van impedir-li declarar en relació al cas Bárcenas durant mesos. Les caigudes –definides com a “estranyes” a El País– van arribar després de rebre amenaces de mort, però tot i això no ha transcendit que cap mitjà hagi investigat els fets a fons.

Un cas similar va ocórrer als Països Catalans el 20 de setembre passat, quan va aparèixer el cadàver, aparentment també suïcidat, de l’empresari de Calvià Javier Pierotti, un dels activistes més persistents contra la corrupció al municipi i peça clau per aconseguir la condemna del cap de la policia local Antonio Navarro. Tot i que aquest cop la informació va ser molt millor i s’ha sabut que Pierotti es trobava molt malalt i arruïnat i s’ha publicat part de l’extensa carta de comiat –en la que insisteix en les seves denúncies- tampoc s’ha fet pública la situació en què va trobar-se el cos.

El més probable és que darrere tots aquests casos no hi hagi res més que una sèrie de casualitats que, posades totes seguides prenguin una gravetat més gran de la que tenen, però és indubtable que sense una fiscalització seriosa dels mitjans –com la que estan fent del cas Nisman- les teories de la conspiració agafen volada i són més difícils de contrarestar.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019