Allò que Charlie s’endugué

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Avui fa vint dies de l’atemptat a Charlie Hebdo, un temps suficient per veure què s’ha escrit en les columnes d’opinió, especialment a França però també al món sencer. Els articles que n’han parlat han manifestat, en primer lloc, el rebuig més absolut a la barbàrie que va significar aquell atac i a les morts que hi va haver el 7 de gener i els dos dies següents, a França. En general, tal i com van fer la majoria dels informatius dels mitjans els primers dies, l’opinió escrita s’ha referit als seus autors com jihadistes, islamistes radicals o terroristes islàmics.

Gairebé al mateix moment que es condemnava l’atac a “Charlie Hebdo”, es reivindicava el dret a la llibertat d’expressió, a riure’s de tot i de tothom, com l’exercici d’aquest dret fonamental i expressió mateixa de la laïcitat de què sempre ha fet gala la República Francesa. És clar que també hi va haver qui es va preguntar on eren els límits d’aquesta llibertat i si acabaven allà on es vulneraven altres drets com el de l’honor o les creences religioses, morals o polítiques de cadascú. A França, que jo sàpiga, la blasfèmia no és delicte i això és precisament del que s’han fet gala revistes satíriques com Charlie Hebdo o el Canard Enchainé, que no hi ha límits en aquest sentit. Per això l’atemptat va ser una càrrega de profunditat contra una manera de ser que, agradi o no, encara és majoritària a França.

Amb el que ens enfrontem ara tots plegats no és si aquests atemptats ens han de fer reconsiderar els límits de la llibertat d’expressió perquè, si a algú no li agrada un acudit, una opinió o una informació, pot defensar-ho responent-hi i contraposant la seva opinió o, si creu que els seus drets o la seva dignitat han estat vulnerats, pot recórrer als tribunals. El debat de fons és, com incidiran aquests fets en la pròpia autocensura, que és de totes les censures, la més forta i la que més afecta la pròpia llibertat de consciència. La por a les conseqüències que poden tenir les opinions expressades en públic o la sàtira i l’humor sobre determinades creences i ideologies pot acabar fent més mal al pluralisme de les idees i al pensament crític, que qualsevol altre restricció que els conservadors de signe divers i els totalitaris, ens vulguin imposar amb l’excusa de no provocar i ofendre la fe dels altres, com aquesta mateixa setmana s’ha encarregat de recordar-nos el Papa Francesc.

L’altra gran repte que tenim al davant els mitjans de comunicació i que s’ha tornat a posar damunt de la taula amb aquests últims atemptats és el de desvincular les practiques violentes d’aquests grups amb uns creients que són majoritàriament pacífics. Els autors dels atemptats de Paris, com els que des de fa temps es reivindiquen com guerrers per la causa d’Al·là, no tenen res a veure amb els creients musulmans que omplen mesquites i oratoris arreu d’Europa. Són aquests mateixos grups, (ISIL, Al Qaeda i Boko Haram), els que exporten el seu règim de terror a països com Síria, Iraq i Nigèria, de majoria musulmana i són els creients musulmans, les seves primeres i més nombroses víctimes. Mentre els mitjans centraven la seva atenció exclusivament en uns atemptats execrables, eren centenars els morts que aquests grups continuaven fent, cada dia, entre la població que diuen defensar i que volen salvar i alliberar.  Crec que és exigible un exercici de major responsabilitat dels professionals del periodisme i dels opinadors dels mitjans, perquè es deixi d’adjectivar els autors d’atemptats amb termes com “islàmics” o “musulmans” i es parli d’ells amb els noms de les seves organitzacions criminals, sense cap més atribut. Associar els seus actes a la religió islàmica condueix  indefectiblement al creixement d’un sentiment d’islamofòbia que, afegit a la propaganda que els propis grups ja s’encarreguen de fer, és cada dia més estès, arrelat i difícil de combatre i és, precisament aquest, l’objectiu que busquen: l’enfrontament civil, una guerra de religions a la qual, de cap manera hem de fer el joc.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.