Alguns apunts després de ‘Ciutat Morta’

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La recent projecció de Ciutat Morta pel Canal 33 ha generat debat sobre el rol del periodisme en el cas 4F. Per penediment sincer o per la necessitat d’haver de tapar-se les vergonyes, part del món mediàtic ha fet un exercici d’autocrítica arran del silenci o del tractament periodístic esbiaixat que va rebre el cas fins l’emissió del documental per televisió. Allò que anomenem “mitjans grans” ha hagut de sortir corrents a cobrir de nou el cas amb les veus de tots els implicats després que el documental, amb una audiència elevadíssima, posés sobre la taula l’obscuritat de la versió oficial, tan repetida a capçaleres i programes de televisió i ràdio de referència.

Ciutat Morta ha evidenciat una mala praxi habitual a les redaccions: recollir només la versió dels fets d’una sola part, gairebé sempre l’oficial. Un dels primers ABC que ensenyaven a la carrera de Periodisme era que tots els actors implicats en un conflicte han de tenir veu als mitjans (si és que hi volen aparèixer) perquè la informació no sigui incomplerta. Com es pot vulnerar tan sovint un principi tan elemental i sagrat en periodisme? Per què no es va recollir la versió dels detinguts quan asseguraven que ells no tenien cap implicació en el cas?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

I això ens porta a una altra pregunta: tenim un periodisme acomodatici i passiu? Ha calgut que el documental es passés per la televisió nacional perquè molts periodistes coneguessin el cas i les seves ombres, tot i que el Ciutat Morta és un treball de juny del 2013 premiat en diversos festivals de renom. En altres casos, l’actitud d’alguns professionals ha anat un pas més enllà en aquesta passivitat i semenfotisme: alguns periodistes-tertulians de programes líders d’audiència van atrevir-se a opinar de Ciutat Morta, admetent que no havien vist el documental, malgrat haver-se emès per televisió i estar disponible a Internet. El periodisme no hauria de partir de la inquietud dels professionals per llegir, veure i escoltar el màxim nombre de mitjans possible, agradin o no les seves línies editorials?

Per no ser catastrofista, des del punt de vista periodístic el documental aporta un motiu per a l’esperança: en el tsunami mediàtic que vivim –informació constant de multitud de fonts les 24 hores, amb Internet com a àgora transversal d’audiència i mitjans–  és gairebé impossible que els diaris, les ràdios i les televisions puguin mantenir una cobertura esbiaixada d’algun cas al llarg del temps. El paper actiu del consumidor d’informació —en l’actualitat, també són emissors de missatges a Internet— i el ressò que poden obtenir mitjans anomenats “alternatius” gràcies a les xarxes socials deixen en fora de joc les cobertures unidireccionals —per mala praxi o deixadesa— que es podien permetre els “grans” anys enrere. Algú creu que l’impacte de Ciutat Morta hauria estat el mateix si no hagués estat per aquest context tecnològic? Aquest és el raig d’esperança per al periodisme actual.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.