Cada dia més madura

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

París queda lluny de Jakarta. Però menys que mai. Els altaveus ara són els mitjans audiovisuals i la xarxa. I qualsevol espurna encén passions incontrolades. Divendres, al centre de la capital indonèsia centenars de musulmans es van manifestar contra Charlie Hebdo. “Profeta insultat, tenim dret a estar enfadats” proclamaven. Una protesta que no he sabut trobar a cap dels dos grans diaris en anglès. Serà per no fer entrar més por al cos dels estrangers i, sobretot, als inversors?

A Indonèsia els atemptats a discoteques de Bali el 2002 amb 202 morts i a hotels de Jakarta el 2009, no s’obliden. Els interessos “estrangers” estan protegits amb tanques i mesures de seguretat que esgarrifen, encara que es veuen poques armes de foc, al contrari que a Mèxic o als EUA. Els taxis són revisats en entrar als centres comercials on també miren, discriminadament, les bosses.

Oficialment, el govern de Jokowi va condemnar de seguida la massacre de París. Però és ben conscient que té centenars de ciutadans lluitant amb l’IS i que hi ha pancartes al seu favor penjades a moltes cruîlles. I set províncies, a Banda Aceh, nord de Sumatra, on està implementada la sharia. On, segons fets recollits recentment, fins la llibertat de càtedra corre perill. Altres institucions condemnen els assassinats, però expressen el seu ressentiment. Insisteixen que la tan aferrissada defensa de la llibertat d’expressió encendrà més els radicals. La teoria de la conspiració anti-islam és ben present al país.

Analistes liberals critiquen el doble llenguatge del nou govern. A favor de la llibertat d’expressió a França, però amb una implacable Llei de Blasfèmia a l’arxipèlag. Es persegueixen ciutadans pel dret a la lliure expressió, bàsicament  per no ofendre la religió dominant. Per exemple, s’investiga per blasfèmia, precisament per un acudit amb la bandera de l’IS, l’editor del The Jakarta Post, Meidyatama Suryodiningrat. Des de 2004 Amnistia Internacional calcula que més de 100 indonesis han estat condemnats per aquest delicte, amb una tendència creixent, segons recull The diplomat.

Viure rodejada de minarets des d’on els muetzins criden a les 5 pregàries quotidianes i els cants i prèdiques se succeeixen monòtonament, m’ha fet tornar més respectuosa amb els costums aliens. Simplement, no vull provocar. Haver viscut en un país on segueixen matant periodistes –que publiquen fulls incòmodes amb el poder local- José Moisés Sánchez Cerezo a Veracruz, indigna. Viure la impunitat amb què lleven la vida dels que gosen atacar el poder, rebel·la. Una frase ho resumia “en altres països els maten terroristes, a Mèxic el govern”. Qui gosa parlar d’autocensura, amb més de 100 morts en una dècada?

Fora d’Europa la societat mira cap a una altra banda i sobretot cap a la televisió, que entreté i idiotitza. Hi ha una elit cultural que comparteix els valors de la Raó, però la resta prou feines té a sobreviure. I li vénen el que sigui. Per això m’amoïna molt llegir que dissabte van matar, presumptament per robar-li la moto, a l’editor d’un diari de Lampung, al sud de Sumatra. Casualment, crític contra el govern local i les institucions de servei públic. De les amenaces verbals que vaig rebre en 10 anys de dirigir un mitjà de proximitat, sovint per acudits o ironies, a la violència mortal hi va tota una vida. I un repte de promoure encara més, sense defallir, uns Drets Humans mínims.

PD: Entre els papers aplegats per escriure, trobo una cita que no puc atribuir per la falta de memòria inherent als anys. “Els matisos només es copsen en l’edat madura”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.