No, el cantant i actor d’Alcoi mai va dedicar-se al periodisme, però és innegable que les seves cançons van tractar de reflectir una realitat d’una forma, sovint més honesta, del que ho feien els mitjans. Si Public Enemy va dir que el hip hop era la CNN dels negres, que podríem dir els catalans dels cantautors o altres gèneres de “música periodística”?

Avui es compleix l’aniversari del naixement d’Ovidi Montllor i també és la data d’inici de l’Any Ovidi, decretat per l’Ajuntament d’Alcoi en motiu del vintè aniversari de la seva mort.

Amb tot, la premsa valenciana penes s’ha fet ressò de l’efemèride. La inauguració de l’exposició que dóna el tret de sortida als actes d’homenatge només ha estat coberta per Información. Per la seva banda La Verdad i Las Provincias van avançar fa uns dies l’inici de l’Any Ovidi amb una peça genèrica i compartida i Levante fins i tot ha evitat el tema, limitant-se a explicar que el cineasta Vicent Tamarit està preparant un documental sobre el cantant amb finançament popular, però sense cap referència als homenatges. Els diaris de Madrid amb redacció a València, com El País o El Mundo no han publicat ni una sola referència als fets.

Des de Mèdia.cat hem volgut rendir homenatge al cantant d’Alcoi recollint alguns dels seus versos més famosos en que va denunciar la manipulació –sigui via mitjans de comunicació o altres- dels poderosos en contra els humils.

1. La Fera ferotge. La cançó sencera és una crítica mordaç a la criminalització dels que lluiten i una burla a la versió oficial, però val la pena recuperar l’última estrofa de la cançó: “Per ordre de l’Alcalde / es fa saber tothom / que la fera ferotge / ja no ens traurà la son. / I gràcies a la força / no ha passat res de nou, / tot és normal i “maco” / i el poble resta en pau.

2. Autocrítica i crítica. De forma honesta, Montllor explica les contradiccions del seu ofici i també ressalta la importància narrativa de la cançó: “Jo ací explique a la meua manera / uns fets, un temps, una estima, una idea. / Jo sóc l’artista. El cantant. El pallasso.”

3. Món divertit. La perversió del llenguatge, l’abús d’eufemismes per emmascarar la realitat que ell sempre reflectia crua i salvatge: “Tot aquest món / ja és ben divertit. / Ja no es diu amo / ni criat / Ara les coses / han canviat, / i això es diu / amb altres paraules.”

4. Va com va. Resistint al miratge d’una llibertat d’expressió que ens igualaria fos quina fos la posició social, Montllor recorda que mai és igual per als de dalt que per als de baix: “A tu t’han dit preciós, a mi m’han dit: Tu calla. / Va com va. / I jo no vull callar mentre tu tens la tralla. / Va com va.”

5. Xafarderies. Inclòs a l’àlbum d’innegables connotacions periodístiques Crònica d’un temps, la cançó ens recorda, en temps de cura censura, que “El senyor dóna jornal / mentre no facis cap mal. / La cosa és ben clara i plana. / El qui calla passa gana / i el qui crida mor en vida. / S’ha de tenir molta manya!”

6. El diluvi. Uns pocs versos poden servir, a vegades, per descriure de forma molt més eficient la realitat paral·lela construïda sovint des dels mitjans: “I un es cansa, senyora, / de menjar sempre el mateix. / I de comprar el diari, / i de dormir al mateix llit. / I un se sent humiliat / quan, afaitant-se la barba, / li conten contes de nen.”

7. Les meves vacances. I per acabar recordem que vint anys de vacances després, aquestes paraules continuen vigents: “I si per cas, jo no ho crec pas, / encara dura / la vida dura, / doncs altre colp / de part dels bons, / segurament com sempre passa / els diran que són / Dolents, / que són dolents! / de part del bons fins a la mort! Però llavors, / no em moriré. / Però llavors, no em moriré. / FARÉ VACANCES.”