Maquillatge electoral

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La maquinària electoral municipalista s’engega de forma encoberta. El tic tac de moda retrona arreu, però no per canviar res sinó per augmentar la caça de vots. I aquí és on entrem en joc els periodistes. M’explicaré.

Sembla que està de moda parlar de participació i igualtat, entre d’altres. Ho pronuncien tot tipus de cares. També aquelles que estan imputades per presumpta malversació de fons públics i no tenen vergonya d’omplir-se la boca de conceptes buits que al final no es traslladen a cap pràctica real.

Al mateix temps es comencen a farcir les safates d’entrada de notes de premsa de projectes calculats que ja no sabries distingir a quines sigles caduques pertanyen. Tothom es veu que té clar que vol el millor per la ciutadania, quan només recorden que als pobles i a les ciutats hi viuen persones amb noms i cognoms i amb realitats quotidianes feixugues i dures quan s’acosta la data d’unes eleccions.

Llavors és quan a les redaccions es sol plantejar que potser fem un flac favor la llibertat d’expressió local si no repetim o reproduïm els conceptes que venen i s’esbomben eludint qualsevol responsabilitat a posteriori de l’obtenció d’un vot. Tornem-hi, la màgica i enigmàtica participació, per exemple. En aquest punt és quan penso que no qüestionar-se constantment el que reproduïm ens condueix, en mesos com aquests, a encobrir campanyes electorals gratuïtes, finançades amb diners públics i que, al cap i a la fi, solen vendre fum.

En contraposició a aquest escenari de la política de manual, l’altre dia vaig estava en un debat sobre models de ciutat i societat. Hi havia gent d’arreu, de totes les edats i provinents de mons diversos i la principal conclusió a la qual es va arribar és que, per començar a canviar els escenaris, el primer pas és que tothom se senti capaç d’actuar i participar en majúscules en qualsevol dels seus àmbits quotidians. Eliminar, doncs, la nul·litat que es respira i s’imposa per defecte en general.

En aquell moment vaig comprendre que realment s’ha imposat la incapacitat de sentir-se subjectes actius. I és que rebre ordres sempre és més fàcil. I aquí també hi contribuïm els periodistes donant, per exemple, veu predominant als qui ja tenen les eines i estructures prefabricades per fer-se sentir. Senzillament, el que n’extrec de tot plegat és que repetir conceptes il·lusionants que no es materialitzen no permet cap transformació social.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.