Quim Masferrer a la Catalunya ancestral

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El debat sobre si TV3 ha de ser una “televisió antropològica” o no, que va sorgir als anys vuitanta, quan el canal tot just arrencava i alguns la volien reduir a aquesta etiqueta en contraposició a les “televisions normals”, modernes i generalistes, torna a sorgir de tant en tant en determinats àmbits d’anàlisi comunicativa. S’entén per “televisió antropològica” aquella que bàsicament es centra en les festes populars, els costums propis, la cultura més ancestral… els qui hi estan en contra solen dir que és “la televisió que es mira el melic”.

Malament rai si la nostra televisió nacional renunciés a ser un canal normal, amb informatius que analitzen el món des d’una òptica catalana, i amb programes de tot tipus (sèries, pel·lícules de tot arreu, entreteniment pur…). Però tampoc cal qualificar qualsevol programa que s’endinsa en el territori del país, que surt de la “cosmopolita Barcelona” i recorre la geografia catalana, com a nefast, perquè resultat que això és mirar-se el melic.

Espais com “Caçadors de paraules” o “Cosins germans”, tot i tenir enfocaments molt diferents, tenien en comú la voluntat de baixar a les arrels, de divulgar parlars, costums i maneres de ser que no són iguals al Pirineu que al Delta de l’Ebre, a l’interior de Mallorca que a l’Horta de València, de donar la veu a la gent de cada lloc i de sentir-los parlar i expressar-se en primera persona, la qual cosa no és gaire freqüent en una tele inevitablement massa centrada en l’àrea de Barcelona.

Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè vull parlar del programa “El foraster”, que condueix magistralment l’actor Quim Masferrer, i que es basa en aterrar en un poblet petit de qualsevol comarca (en aquest cas, l’àmbit s’ha restringit al Principat) i conviure amb alguns dels seus habitants durant un cap de setmana. D’entrada, feia una mica de por. Segons com, podia acabar sent un d’aquells programes d’humor que busquen personatges estrafolaris, una mica “curts de gambals”, per riure-se’n d’ells i del que expliquen. És el que feia Javier Cárdenas fa alguns anys en pretesos espais “antropològics” i que va crear una certa escola de presentadors poca-soltes que anava a la recerca i captura de noves “estrelles mediàtiques”.

Per sort, en Masferrer no ha caigut en aquest parany i ha construït un programa on la sensibilitat i el respecte per a les persones, generalment gent gran, que es troba en els diferents indrets que visita, no estan renyits amb l’humor i un cert divertiment superficial. L’element que ho fa tot distès –la gran troballa de “El foraster”- és el monòleg a la sala d’actes del poble, on el conductor s’enfronta cara a cara amb els mateixos personatges que ha entrevistat als seus llocs de treball o a casa seva unes hores abans. El monòleg dóna sentit al programa. Perquè aquell moment és el que permet que les rialles compartides amb els protagonistes de les anècdotes, de les situacions còmiques eliminin tota la sensació de “mala llet” o de burla que algú podria veure en les preguntes incisives, en els comentaris del foraster, en la seva intromissió en la intimitat de la gent.

Quim Masferrer sap en tot moment fins a on pot arribar a l’hora de burxar en l’interior de les persones i, sota l’aparença d’un nen murri que vol saber-ho tot, manté sempre un gran respecte per a aquells homes i dones de poble que mai abans no havien parlat davant d’una càmera de televisió. De vegades, un petit drama personal –una que ha perdut el marit fa pocs mesos, un altre que no vol recordar segons què perquè li fa mal- implica un canvi instantani de registre, que l’actor sap adoptar sense impostura. Això té un gran mèrit, que només es pot atribuir al fet que en Masferrer és algú de tarannà humil i nascut, com ells, en un poble petit. “Gent de…, sou molt bona gent”, diu sempre en acabar, pletòric i sensible, en un moment que sol fer-me posar la pell de gallina com a telespectador.

Però el programa no només fa passar una estona distesa. És, a més a més, una gran lliçó d’antropologia, en el sentit positiu de la paraula, en el sentit de retrobar les arrels ancestrals del país. “El foraster” ajuda a veure amb uns altres ulls la que alguns despectivament qualifiquen de la Catalunya profunda, el rerepaís rural i ramader, format per centenars de pobles que no superen el miler d’habitants, que evoluciona amb la resta de la societat, però sense renunciar a l’essència de la seva personalitat, sigui al Pallars, a les Garrigues, a la Ribera d’Ebre, a Osona o a l’Empordà.

En el web del programa, Masferrer diu: “Potser no hi has estat mai, però segur que després de veure’ls, els voldràs conèixer en persona. Jo faig de caçador de poblets i ells fan d’ells. Cada poble és, en el fons, Catalunya en miniatura”. Vist el que veiem cada dilluns a la nit al “prime time” de TV3, m’atreveixo a dir: televisió antropològica? D’aquesta manera, sí, i tant!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.