L’escàndol internacional generat per les revelacions d’evasió fiscal massiva a través de la branca suïssa del banc britànic HSBC ha tingut una curiosa trama secundària pel que respecta a l’anàlisi del funcionament dels grans mitjans i la seva relació amb els poders econòmics.

És cert que tot i el seu poder, l’HSBC i els seus clients no han aconseguit evitar la filtració ni la repercussió massiva, però els seus intents han permès visualitzar millor com funcionen unes pressions, sovint subtils i la majoria de les vegades invisibles.

En una primera anàlisi, Mèdia.cat va centrar-se en la lenta reacció dels mitjans espanyols i catalans a la crisi, que en general van menystenir la notícia, relegant-la a pàgines interiors i amagant els noms dels principals afectats espanyols, en concret el banquer Emilio Botín. El cas més extrem d’aquests, però, ha estat el de El País, que no només va limitar-se a publicar un resum reduït de la notícia –substituït l’endemà per la versió del banc– sinó que la seva primera notícia a portada feia referència als fons veneçolans dipositats a l’HSBC. Aquest banc és actualment un dels principals accionistes de Prisa, l’editora de El País.

Però el poder de l’HSBC s’ha fet notar també en l’àmbit internacional. El cas més sonat ha estat la dimissió del cap de política del diari londinenc Daily Telegraph, Peter Oborne, denunciant l’escassa cobertura del cas en el seu diari. La direcció del mitjà, va denunciar Oborne, van justificar aquesta decisió per no fer enfadar un important anunciant. L’HSBC ja havia retirat la publicitat del Daily Telegraph durant un any per informar de l’existència de comptes opacs del banc a l’illa de Jersey. Des de llavors el Daily Telegraph estava “en observació” i “no podia permetre’s més enfrontaments”.

Després de la filtració, l’HSBC va inserir grans anuncis als principals diaris del Regne Unit demanat perdó pel seu comportament i el seu cap executiu, Stuart Gulliver, va enviar una carta de disculpes. Hi ha raons, però, per dubtar de la sinceritat d’aquest penediment. Una és que la carta de Gulliver dedica més temps a criticar la cobertura mediàtica que les seves pròpies accions. L’altra és que The Guardian, un dels mitjans que van destapar la filtració ha denunciat també que l’HSBC ha “suspès” la inserció publicitària al diari.

Però això no ha impedit que importants diaris, com per exemple el Financial Times, publiquessin de forma acrítica la versió de Gulliver. No ha transcendit cap problema publicitari entre HSBC i el Financial Times, però sí que hi ha una connexió. Tant el banc com Pearson PLC, editora del diari, comparteixen una de les seves principals executives. La capçalera ha estat acusada en anteriors ocasions de minimitzar notícies negatives per al HSBC, com l’escàndol sobre blanqueig de diners provinents del narcotràfic en el qual va quedar involucrat fa tres anys.

Altres actors

Però l’HSBC no és l’únic interessat en silenciar el cas. Le Monde –una altra de les capçaleres que va destapar l’afer- ha rebut dures crítiques públiques per part d’un dels principals accionistes del diari, Pierre Bergé, acusant Le Monde de fer populisme al revelar els noms dels defraudadors. Tant la direcció com la redacció del diari han respost amb un comunicat on denuncien “la intrusió en el contingut editorial”.

També han transcendit les pressions del rei del Marroc, Mohamed VI, per evitar que el seu nom es difongui com un dels propietaris de comptes opacs.