La xusma i nosaltres

És una de les minihistòries més patètiques que he conegut com a periodista: setge al Parlament, 15 de juny de 2011, la història explicada i analitzada…i alguns companys fent tuits des de dins queixant-se perquè al bar s’havien quedat sense entrepans. Qüestió de prioritats i de classes, i ja que la paraulota està de moda, de casta. Hi penso aquests dies en què intentem esmenar el silenci sobre el 4F com si fos una obligació, en què TV3 intenta explicar la vida de la gent de Sant Roc o en què un miler llarg més d’estudiants de periodisme s’està trencant la cara per accedir a un lloc de treball. Més context: avui llegirem als mitjans que els alumnes pobres tenen, segons un estudi de la Fundació Jaume Bofill, sis vegades més risc de fracàs escolar que els alumnes rics.

Com ens convertim en periodistes, sota quins condicionants i quines són posteriorment les nostres capacitats per retratar una societat, si òbviament només en coneixem al cap i a la fi una part? I quina part de societat coneixem la majoria dels que ens dediquem encara a aquesta professió idealista? Totes les respostes a aquestes preguntes són a ‘Chavs’, el llibre d’Owen Jones que posa la classe mitjana del Regne Unit davant dels seus fantasmes per haver satanitzat la classe baixa fins a convertir-la en xusma. Com hi hem contribuït els periodistes?

“Imagina que ets un periodista de classe mitjana. Has crescut en una bonica ciutat o en un barri residencial de classe mitjana. Has anat a una escola privada, has fet amics amb gent d’un entorn similar i has acabat en una bona universitat. Quan finalment trobes feina als mitjans, de nou coincideixes amb gent que ha crescut en les mateixes circumstàncies”. Com carai hem de saber retratar una realitat plena de matisos, com la de qualsevol lloc, d’un espai que no és el nostre?

Crec que el que passa al Regne Unit no és exactament el que passa a Catalunya però hi estem anant. Segueixo citant Owen: allà més de la meitat dels cent periodistes més influents s’han educat a l’escola privada, i només un de cada 14 nens compleix aquesta ràtio. Hi ha una tendència: a la universitat només un dels meus companys (un de 80) compaginava els estudis amb la feina i ara no deu haver canviat gaire la dinàmica perquè els meus alumnes fan dues carreres a la vegada. Com se les paguen? Hi ha realment una igualtat d’oportunitats? Sí que hi ha un fet per a l’esperança: quan ara fa unes setmanes vaig preguntar-los si tenien amics de la nova immigració, la majoria van respondre afirmativament. Però també estic suposant aquí que aquesta connexió no implica classe mitjana.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.