Una de les professions més boniques (i perilloses) del món

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A principi de febrer ens va commocionar un nou assassinat d’un periodista a Síria, el del japonès Kenji Goto. Va ser una mort sentida perquè el periodisme que exercia Kenji Goto tenia molt a veure amb el periodisme intencional que defensava el mestre Kapucinsky. Si podeu, mireu de recuperar la compareixença pública de la seva mare, en què explicava com l’apenava la mort del fill perquè no només silenciava el periodista sinó totes les víctimes de conflictes a les quals el seu fill havia visibilitzat a través del seu testimoni.

Síria és un escenari evident on exercir el periodisme és un perill, però l’informe de Reporters Sense Fronteres (RSF) corresponent a l’any 2014 que hem conegut aquest mes de febrer és un toc d’alerta per al periodisme -per al bon periodisme- arreu del món.

Com cada any, RSF ha analitzat el pluralisme, la independència dels mitjans, la seguretat i el respecte a la feina de les persones que exerceixen el periodisme a 180 països. El resultat és la ja clàssica Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa.

Encapçalen la llista, com és costum, tres països escandinaus: Finlàndia, Noruega i Dinamarca. I la tanquen el Turkmenistan, Corea del Nord i Eritrea. Alguns països que us poden interessar de la llista: França ocupa la posició 38, els Estats Units la 49, Japó la 61, Brasil la 99, Rússia la 152 i l’Iran la 173. Xina es manté a la 176.

Potser el més significatiu d’aquest informe és que parla d’un deteriorament global de la llibertat d’informació. Als cinc continents. Dos terços dels països de la llista han empitjorat les condicions per practicar el periodisme.

Per exemple, un país que ens toca de prop, Andorra, registra la pitjor evolució d’aquesta llista per com els poders econòmic, polític i religiós influeixen en els mitjans. Una sorpresa, oi?

Una altra dada sorprenent: una democràcia de referència com la islandesa ha caigut tretze llocs a la llista, fins al 21, pels intents de manipulació per part de les organitzacions polítiques als mitjans i els professionals de la informació.

De bones notícies també en tenim. Mongòlia ha pujat 34 posicions després d’un parell d’anys convulsos gràcies a una nova llei d’accés a la informació. Un estat polinesi, Tonga, ascendeix 19 posicions i es situa en el número 44. Tot just el 2010 hi van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques i en cinc anys ha sabut situar la premsa lliure com a necessari contrapoder.

O Geòrgia, a l’est d’Europa, que torna a la posició que tenia abans de la guerra. Millora la situació dels periodistes tot i que el mapa de premsa continua clarament dividit, bunqueritzat, entre partidaris i opositors al govern.

A Costa d’Ivori es parla d’una certa millora després de la guerra civil iniciada el 2010 i pràcticament no s’han comptabilitzat atacs contra periodistes.

I sí, Ucraïna, Síria, Iraq i el Pròxim Orient continuen essent els espais més perillosos on practicar el periodisme. Per això és magnífica la feina de totes les persones d’aquests països que fan bon periodisme. I ho és també que persones com Kenji Goto tinguin la determinació d’anar-hi per posar, com ens explicava la seva mare, veu, nom i cara a les víctimes. La lliçó, però, va més enllà d’aquests escenaris sabuts: és que la llibertat de premsa i el bon periodisme necessiten promoció, coneixement, protecció i reconeixement. Aquí, a Andorra, a Mèxic o a Síria.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.