Qui va ser ministre de Defensa del primer govern de José María Aznar (1996-2000), Eduardo Serra, va ser nomenat conseller independent de la filial espanyola del Deutsche Bank el passat 19 de febrer.

La notícia a penes va ser publicada en format breu per la premsa econòmica i algun digital, de forma significativa un d’especialitzat en notícies militars. I això, a pesar de ser recollida en teletips d’EFE i Europa Press.

Ens trobem, llavors, davant un nou cas de “portes giratòries”? Quinze anys després de la sortida de Serra del govern potser podria descartar-se i entendre el silenci mediàtic com comprensible en ser una notícia irrellevant.

Serra, però, no va limitar-se a ser un “ministre d’Aznar”, sinó que es tracta d’una de les persones que durant més anys ha estat lligat a les estructures militars espanyoles. Va estar vinculat a la UCD, durant la dècada dels 80 va pivotar l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN i va sonar com a ministrable de Felipe González en diferents ocasions. Els seus llaços amb la diplomàcia militar estatunidenca també són força coneguts.

La seva activitat político-empresarial dels darrers anys ha estat ressenyable. El 2010 va promoure la redacció del manifest Transforma España que un grup d’empresaris va presentar al llavors rei Joan Carles de Borbó per, entre altres mesures, suprimir les autonomies. En una entrevista a El Mundo va explicar que era insostenible tenir “17 parlaments legislant diarreicament”.

També ha estat involucrat en diferents iniciatives governamentals per situar-lo en llocs de responsabilitat de la indústria militar, com per exemple en la plaça espanyola en el consorci europeu de l’Airbus –frustrada per la resistència de Josep Piqué a deixar el càrrec o, més recentment, una operació per prendre el control d’Indra.

El seu ‘fitxatge’ per Deutsche Bank podria entendre’s –o com a mínim investigar-se- si ha estat la culminació d’aquests esforços governamentals per trobar-li “una feina” a l’exministre. Una feina a un dels grans inversors en armament d’Europa i, també, un dels principals creditors de la Generalitat, amb gairebé mil milions de deute públic català.