Darrera d’unes perles falses, la intoxicació

Escric aquest article en dia de vaga d’estudiants, d’aquells que lluiten per una universitat pública sortint al carrer. Malauradament no hi seran tots, però n’hi haurà molts. Penso en concret en els universitaris, perquè porto més de quinze anys com a professora associada a dues universitats públiques catalanes: primer a la UAB, després a la URV.

La gracieta

La setmana passada vaig assistir atònita al salt a la fama de la ja batejada #perlitas per obra i gràcia de twitter, Mercedes Pérez, alcaldessa pel PP de Redueña. Una jove de 30 anys que feia unes declaracions a l’ABC sobre un dels seus professors a la Complutense de Madrid, Pablo Iglesias: “Me suspendió tres veces por llevar perlitas”. D’entrada, que un diari centenari com ABC, actualment encara dels de més tirada de l’Estat, dediqui ni una sola línia a una notícia que no és cap notícia, perquè tothom hem estat alumnes d’alguna cosa i hem suspès algun cop a la vida, no s’entendria sinó com a part de la campanya que, dia sí dia també, els mitjans espanyols més conservadors despatxen contra el líder de Podemos. Començar el text dient que suspendre és una situació estressant és directament un insult a qualsevol universitari o universitària. Acusar un professor de discriminar a un alumne per portar una roba o complements determinats em sembla greu. Acusar-lo de discriminació per motius ideològics m’ho sembla més. Però pitjor és el paràgraf dedicat al tractament d’Iglesias sobre ETA ja que segons Pérez “para él no había víctimas y verdugos”.

La difusió de “las perlitas” no es va fer esperar i fou citada per diversos mitjans sense qüestionar o contrastar el que es publicava a ABC, fins convertir-se en la notícia més llegida del dia a la seva web. El titular en qüestió fou la causa de la massiva difusió i dels graciosos comentaris de twitter, tot i que Pérez ja havia estat protagonista d’una notícia amb diferent titular, on se li regalava un perfil en el qual se la qualificava “de la casta de las administrativas” en clara al·lusió al mot que Podemos fa anar a tort i dret.

La trituradora

La jove, força incauta, se’n va anar a tenir el minut de glòria televisiu al programa El Cascabel de 13TV i el que suposo no s’esperava es la reacció de la catedràtica Edurne Uriarte, que com una trituradora de paper la va fer miques en pocs minuts.

Cadascun dels comentaris d’Uriarte, tot i estar ideològicament i en categoria laboral lluny de la meva posició, els podria subscriure jo mateixa com a professora. Què vol dir que no va anar a la revisió de l’exercici en qüestió? Els alumnes tenen dret a revisió, primer amb el professor que imparteix la matèria i, si no hi estan d’acord, amb un tribunal amb altres professors. Uriarte va dir que l’acusació contra Iglesias li resultava gravíssima i hi estic d’acord.

La vida universitària té les seves regles, els seus mecanismes i instàncies als quals un alumne pot recórrer en cas de sentir-se discriminat, agredit, assetjat o maltractat per un docent.

Hi ha un altre element que crec cal assenyalar: els alumnes universitaris són majors d’edat, molts d’ells viuen aquest moment com el primer cop que s’independitzen dels pares i conviuen amb altres companys, molts busquen una feina per poder ajudar a pagar els cada cop més cars estudis (tot i que el pla actual en aquest sentit els ho posa molt difícil), i estan enfrontant-se a uns continguts diferents i especialitzats que no han vist abans. Tot això en un context de crisi absolut, i amb la constant pressió que suposa saber que serà més que complicat trobar una feina relacionada amb aquella carrera. En els darrers cursos aquests aspectes els professors els notem més i, pel que fa a les nostres condicions laborals cada vegada més precàries i l’incert futur de la universitat pública, també patim la nostra part.

Però l’aula és un espai sagrat, les assignatures són les que són, tenen el contingut que tenen, hi ha uns criteris i s’han d’acomplir per superar-les. El tracte entre docents i alumnat acostuma a ser en general respectuós (no he conegut cap company que tregui sobrenoms als alumnes), de persones adultes en un ambient més o menys cordial i professional, on evidentment hi ha una jerarquia perquè el professorat té el coneixement i l’alumnat està aprenent. No sonen violins quan s’entra a classe i pot i ha d’haver-hi discussió i debat i també, evidentment, queixes per part dels alumnes o de vegades també del professor.

L’actitud de Pérez m’ha resultat francament infantil i no es correspon amb cap alumne d’universitat que jo hagi vist en els meus anys d’experiència. Tampoc no m’imagino a mi mateixa dient a classe “a veure tu, el heavy que porta una samarreta de Metallica”, o bé “tu, la que va maquillada com Uma Thurman”. Perquè immediatament em pot saltar algú, una persona adulta com jo, i dir-me, “ei  de què vas?”. O al dia següent trobar-me un correu del delegat de classe queixant-se, o directament de la direcció del Departament advertint-me de la queixa i del fet que un professor no es pot dirigir segons com als alumnes, o del Síndic de la Universitat cridant-me a una reunió perquè s’ha obert un expedient. Per tant, dubto moltíssim que Pablo Iglesias digués “tú la de las perlitas”.

La mentida

A més Pérez va mentir, perquè només va suspendre un cop amb Iglesias i després va recuperar amb un altre docent. En total va necessitar tres convocatòries amb tres professors diferents per superar la matèria. No valoraré aquí res del que pot significar això perquè no tinc la informació suficient, però tampoc és un fet extraordinari i únic en el marc d’uns estudis superiors.

L’allisada d’Uriarte va fer efecte i al dia següent Pérez tornava a les pàgines d’ABC mostrant un expedient amb les notes d’un màster, que no de la llicenciatura de polítiques a la Complutense on havia tingut Iglesias de professor, justificant la seva vàlua, remarcant que havia estat becada i sense rectificar en cap moment sobre la discriminació ideològica que segons ella va patir per part de Pablo Iglesias. Això sí, al xat previst amb els usuaris d’ABC no s’hi va presentar tot i que ja estava anunciat.

La intoxicació

Aquestes peces d’ABC, signades per la periodista Maria Isabel Serrano, en cap moment contrasten la informació amb altres alumnes, professorat o el mateix Pablo Iglesias i a totes insisteix en la idea que Pérez va patir discriminació per motius ideològics. Cap rectificació ni profunditat en una informació que no té cap tipus de base seriosa.

La redactora acostuma a tractar el tema de l’educació des de fa anys i ja l’octubre de 2011 el Sindicato de Estudiantes es queixava de la seva actitud perquè en una informació els titllava de “organización radical y de tener conexiones con el terrorismo”. Poca broma. Tot i que el sindicat va demanar dret de rèplica al diari no se’ls va concedir.

Més sorprenent em va resultar la suposada notícia que Serrano va publicar el 18 de febrer, un dia després del rebombori de “las perlitas”. “Podemos pierde su bastión en Políticas” un titular que sense el subtítol “Los radicales pro Iglesias se quedan con sólo 4 escaños de los 10 de representación estudiantil en la Junta de Facultad. Antes arrasaban” no tenia gaire sentit.

Ah, d’acord la cosa va de continuar amb l’atac a Podemos, ja fa estona que ho hem entès. Però, és noticia el resultat d’unes eleccions de junta de facultat en un diari generalista com ABC? I sobretot, té algun valor informatiu quan aquests comicis es van celebrar el maig de l’any passat?

El text de la peça parla de la divisió de tendències entre estudiants que s’agrupen sota les sigles “PABLO” (res a veure amb Iglesias) “moderada”, “LUIS” “ mucho más extremista que la primera” on s’aglutinen diverses organitzacions entre les quals “Contrapoder” que Serrano qualifica directament de “vándalos”. Què és tot això? Com a membre de la comunitat universitària em sembla indignant qualificar així l’alumnat.

La periodista d’ABC sembla que té una mena de fixació amb Podemos perquè en aquesta peça enllaça amb un altre text seu del novembre de l’any passat on explica la seva presència a la facultat de Polítiques de la Complutense perquè alguns dels líders en són professors. Per mi el paràgraf més significatiu és el següent: “Los movimientos políticos de la izquierda antisistema andan detrás de un pacto no escrito para aglutinar el sufragio de los indignados, [de cara a les cites electorals de 2015] especialmente los que se ubican en el sector estudiantil, el 15-M y las asociaciones de corte radical. Ese es el ambiente que se respira en esta facultad y en los barrios obreros de Madrid. Todos interconectados por un mismo cordón umbilical: Podemos”.

Hi ha moltes altres opinions gratuïtes i adjectius fora de lloc que res tenen a veure amb una secció d’informació. De Serrano no se’n lliura ni el rector, el màxim representant en una institució universitària. A la Complutense és José Carrillo i el passat 21 de gener ja li dedicava una peça titulada “José Carrillo ‘se echa en brazos’ de Podemos para no perder el Rectorado” perquè el proper abril o a principis de maig hi haurà eleccions.

També l’ha entrevistat el passat 3 de febrer, menys incisiva que en l’anterior informació, i al llarg de la peça ja es dedueix que Carrillo no ha pactat amb Podemos tot i que la periodista va al gra a la primera pregunta. Què passarà a la Complutense en les properes eleccions està a mans de la comunitat universitària, igual que quin serà el paper de Podemos en els diferents comicis de 2015 a mans de la ciutadania.

Mentrestant continuarem assistint a la intoxicació, perquè res del que he llegit signat per Serrano sobre matèria universitària ho considero periodisme i més tractant-se de notícies, ni tan sols d’articles d’opinió i aquí també tindria les meves reserves. Però atenció, el missatge va calant: els estudiants són radicals, perillosos i vàndals; els professors discriminen per motius ideològics; els rectors només es queixen perquè no tenen diners mentre al campus hi ha incidents contínuament. I ui, tot passa en una universitat pública, es digui Complutense o la que sigui perquè Serrano es dedica a la informació sobre Madrid.

Tot aquest mantra enmig de la privatització progressiva de la universitat pública, de plans d’educació retrògrads, en definitiva, del menysteniment i retallades en els serveis públics en general. Que la gracieta de les falses perles no ens faci perdre ni un segon, perquè la realitat, el periodisme i la lluita per la universitat pública són a una altra banda.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019