El Mundo entrevista avui Manuel Candela, president del partit d’extrema dreta Democracia Nacional. Fins aquí podria semblar normal, ja que saber l’opinió d’aquest grup sobre algunes de les qüestions d’actualitat, com l’auge de la islamofòbia, el procés independentista català o la relació de l’extrema dreta amb les forces de seguretat de l’Estat pot ser interessant. El problema apareix quan es llegeix l’entrevista i es descobreix que es tracta d’una conversa amable, amb qüestions al gust de l’entrevistat i sense repreguntes, ni tan sols quan menteix en coses comprovables.

Analitzem els motius pels quals aquesta entrevista, més que un document periodístic crític s’acosta més a un material de propaganda d’una organització d’extrema dreta:

1. L’entrevista està maquetada com si es tractés d’un qüestionari per correu, encara que això no s’especifica en cap lloc. Sigui una entrevista presencial o a distància, l’organització en forma de preguntes aïllades i respostes tancades permet a Canduela mentir sense que el periodista el contradigui o li repregunti en cap moment.

2. L’entrevistador utilitza el llenguatge i univers simbòlic de l’extrema dreta. Així, per referir-se a un atac que Democracia Nacional va patir durant un acte per part d’un altre grup neonazi, es refereix als segons com “grup patriòtic socialista”, una expressió que més que definir, confon a un lector no habituat a aquest tipus de nominacions. En el cas de l’atac a la llibreria Blanquerna durant la Diada de 2013, el periodista parla “d’interrompre un acte”.

També barreja jihadisme i comunitats que professen altres religions en una mateixa pregunta, emmarcant el debat dins el pressupòsit ultra que el problema dels atemptats està relacionat amb les “altres religions”.

3. Canduela diu, en diferents ocasions, mentides fàcilment comprovables. En relació als fets de la Blanquerna assegura que va ser una “protesta pacífica”, que no ban tirar-se gasos ni va haver-hi ningú ferit. També acusa grups d’esquerra de fer el mateix. A pesar dels vídeos que demostren una versió totalment diferent i que sí que va haver-hi ferits, inclosa una nena de 8 anys, que van haver de ser atesos per inhalació de gasos, el periodista no rebat cap d’aquestes afirmacions.

Quan Canduela assegura que els ciutadans espanyols es troben relegats en els serveis socials o en les ofertes de feina, algunes de les llegendes urbanes que serveixen d’idea força de l’argumentari ultra, no sols no se’l qüestiona sinó que ni tan sols se li demana que aporti alguna prova de l’acusació.

4. A l’entrevista sí que se li pregunta pels membres de Democracia Nacional detinguts per actes violents, però sense que, aparentment, el periodista tingui massa dades concretes o sàpiga a què es refereix. Així, quan Canduela assegura que “és fals que hi hagi membres de la meva organització detinguts per agressions. Això són manipulacions de la premsa” pot arribar a semblar que té raó.

Una breu preparació de l’entrevista li haguera permès al periodista preguntar directament per membres –o simpatitzants, la frontera sovint és difusa- de Democracia Nacional jutjats per la brutal agressió a la sala Stroika de Manresa, per l’atac a un col·legi electoral de la consulta del 9N a Girona o l’assassinat del jove Carlos Palomino a Madrid, sols per posar tres exemples especialment significatius.

També seria qüestionable l’afirmació de “no som un partit violent” en el cas d’una formació que hi ha motius per afusellar dirigents polítics electes, sigui quina sigui la seva ideologia.

5. L’entrevista també opta per evitar temes molestos per a Canduela, com la seva condemna el 1995 per associació il·lícita, després del desmantellament d’Acció Radical, un dels col·lectius nazis més violents i perillosos que hi ha hagut mai a València i on militaven els assassins de Guillem Agulló. O la seva participació en la banda de rock nazi División 250.