Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Albert Sánchez Piñol ja no publicarà més a La Vanguardia. Les seves col·laboracions van quedar immerses en la polèmica després del cas de l’article ‘Sí al museu militar‘, primer ajornat, després publicat en línia –sembla que per un error- i finalment “publicat pels lectors”, en paraules del mateix escriptor qui, tot i això, elogiava la política periodística del diari del Grup Godó. Dues setmanes després de la polèmica, però, és Sànchez Piñol qui decideix trencar la seva relació amb La Vanguardia amb una decisió sobre la qual hi ha moltes especulacions i poques dades.

La marxa de Sánchez Piñol després d’un capítol de suposada censura torna a l’actualitat l’opció dels mitjans de “prescindir” de col·laboradors que en un moment donat s’allunyen massa de la línia editorial –o dels interessos empresarials- del mitjà. És un tema sempre polèmic, ja que sovint les versions són contraposades i entren en joc els interessos legítims del mitjà de mantenir una línia editorial i els del periodista –en aquest cas columnista o tertulià- de lluitar per la seva independència.

Recuperem alguns dels casos més sonats dels darrers anys i que cadascú en tregui les seves conclusions:

1. La Vanguardia elimina la columna esportiva d’Anton Maria Espadaler, a qui acusa de ser massa amable amb l’expresident del Barça, Joan Laporta. Els mitjans de Godó van atacar amb força aquella gestió i sembla que no podia tolerar-se un espai crític a la línia oficial del grup.

2. En aquest cas no va ser un columnista, sinó una blocaire de la versió digital de La Vanguardia. Lali Sandiumenge va veure com un article seu explicant la vaga de fam d’uns treballadors de Telefònica desapareixia del blog. La seva resposta va ser marxar i allotjar el blog en una altra plataforma.

3. Bernat Dédeu va decidir plegar de El Punt Avui després que, segons va explicar ell mateix, el diari es negués a publicar-li aquest article sobre la presumpta corrupció del director de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà.

4. Però el cas més conegut de col·laborador de El Punt Avui –llavors encara Avui– acomiadat va ser el de Salvador Sostres. Les polèmiques columnes de Sostres van provocar que el Grup Hermes poses com a condició la seva expulsió abans d’adquirir el diari, tot i la seva gran repercussió. Llavors, algunes veus, inclosa la del mateix Sostres, van apuntar cap a una maniobra per diluir la línia sobiranista del diari. Tesi que, cinc anys després dels fets, ha quedat totalment desacreditada, amb el periodista convertit en furibund convers de l’unionisme.

5. També Anna Grau va decidir marxar de l’Ara –i fitxar per ABC– després que el diari es negués a publicar-li un reportatge sobre el “racisme a la inversa” que suposadament els blancs patien a Nova York. Igual que Sostres, el canvi de mitjà de Grau va suposar un canvi molt més profund, convertint-se en una de les veus més significades a l’hora de denunciar “el totalitarisme nacionalista” a Catalunya.

6. Un altre col·laborador de l’Ara del qual se n’ha denunciat el vet és Joan Ramon Resina, encara que en aquest cas seria per criticar la política cultural de la Generalitat des d’una òptica “massa” independentista.

7. Al País Valencià, un dels casos recents més sonats va ser el de Manel Rodríguez-Castelló, la columna del qual a Levante va caure després de criticar durament ONO.

8. Continuant amb periodistes catalans, però ara a mitjans espanyols, un dels casos més sagnants va ser l’acomiadament encobert –marxa de la periodista per evitar ser degradada- de Maruja Torres de El País després de ser-ne una de les veus de referència durant dècades. El posicionament públic de Torres en favor dels treballadors durant la seva lluita contra l’ERO i les crítiques al model empresarial de PRISA haurien estat els detonants de Cebrián per desfer-se d’una de les seves periodistes estrella.

9. Pilar Rahola també va veure com les seves col·laboracions a Onda Cero acabaven abruptament després de respondre amb un article unes declaracions de Carlos Herrera especialment crues contra el procés sobiranista i la situació a Catalunya. La cadena va negar la relació entre els dos fets –com tantes altres vegades- però tampoc va donar cap altra explicació.

10. Però segurament el mitjà que acumula més crítiques en aquest sentit –potser també és el més observat- és RTVE. Només en els darrers mesos hi ha dos casos prou sonats. La de l’actriu Loles León –acomiadada com a tertuliana per portar un llaç taronja símbol de la lluita dels treballadors de RTVE- i Juan Ramón Rallo, qui pràcticament no va arribar a estrenar-se com a analista econòmic, sembla que per l’oposició sindical a tenir un col·laborador que preconitza la privatització dels mitjans públics.

11. Abans –i poc després de la victòria del PP a les eleccions estatals- RTVE prescindia del director de Ediario.es, Ignacio Escolar, com a tertulià, en una línia que ha continuat fons avui, amb la constant eliminació de programes, periodistes i col·laboradors vinculats a l’esquerra o el catalanisme.

12. En alguns casos, l’acomiadament no té ni tan sols relació amb les expressions del periodista al mitjà, com és el cas de Javier Armentia, fitxat com a col·laborador científic a la COPE i fulminat després del primer programa en saber-se que tenia un blog on es definia com ateu i expressava opinions considerades anticlericals. Aquest és dels pocs casos en què la direcció del mitjà va admetre motius ideològics per a l’acomiadament.

13. La seva competència immediata, la Cadena SER, també s’ha desfet de veus importants per discrepàncies, sempre segons els implicats, ideològiques. Seria el cas de l’històric locutor Carlos Carnicero, qui va acusar Rubalcaba de pressionar per fer-lo fora, o Carlos Elordi, qui va ser acomiadat, segons va dir-se, ja que ell mai ho va confirmar, per pressions de Carles Francino.

14. Però el cas més massiu de dimissió de col·laboradors per protestar per la censura del mitjà no prové de periodistes, sinó de dibuixants. Van ser 18 ninotaires de El Jueves els qui van marxar el juny de l’any passat en protesta pel vet a una portada de la revista.