L’article ideal per triomfar a Twitter ha de ser de tendència sobiranista, decantat cap a l’esquerra, amb rampells anticapitalistes, que qüestioni l’autoritat i les jerarquies, que simpatitzi amb tots els moviments veïnals i que traspuï més simpatia natural per l’okupa que pel mosso d’esquadra. Reconeguem-ho. Ho veiem cada dia a això que en diem la catosfera, la comunitat virtual catalana.

Si la distribució d’escons del Parlament de Catalunya es correspongués amb les simpaties airejades a Twitter, la CUP potser s’acostaria a la majoria absoluta, el PP i el PSC no existirien i ja fa mesos que haguéssim fet la DUI. Cesk Freixas ompliria el Palau Sant Jordi, aquest mes s’haurien venut 100.000 discos d’Ovidi Montllor i Pablo Alborán hauria de convocar els seus fans a Razzmatazz 3. Hi ha la realitat, hi ha la fantasia i després hi ha Twitter.

Reflecteix, doncs, aquesta xarxa social l’expressió del poble? Home, no és ben bé així. És l’expressió de la comunitat tuitaire catalana, predominantment jove, molt castigada per la crisi, potser irritada, bel·ligerant, amb pocs o cap complex nacional i a qui els consensos de la Transició li importen més o menys un rave. I és natural que es faci notar: qui desitja de canviar l’statu quo o el sistema en la seva totalitat sempre tindrà més ganes d’expressar-se, de cridar fins i tot, que qui troba que el món ja està força ben muntat i que no precisa de cap revolució ni transformació sinó, com a molt, potser d’alguna obra menor. És qui desitja capgirar una situació qui més s’esforça en trobar un megàfon per fer-se escoltar. Per això les manifestacions independentistes arrepleguen moltíssima més gent que les unionistes, quan després les enquestes mostren un paisatge una mica més equiparat.

I tot plegat ens porta a la figura del periodista, que, amb les xarxes socials, ha de fer una elecció: escriure el que, en consciència, creu que ha d’escriure, o bé allò que pressent que els tuitaires rebran amb aplaudiments, congratulacions i, last but not least, retuits. Aquesta elecció, transcendental, l’han de fer també els diaris amb les seves línies editorials, mirant alhora de no confondre Twitter amb la realitat. I tots ens hem de fer una pregunta i mirar de respondre-la amb sinceritat: preferim un mal article que reafirmi les nostres conviccions o un bon article que ens les sacsegi?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019