La detenció de vuit ciutadans de l’Estat espanyol -un d’ells català- pel suposat delicte d’haver anat com a combatents voluntaris a la regió del Donbass, a Ucraïna, per lluitar amb el bàndol russòfon va arribar a les portades de molts diaris catalans i espanyols el dissabte passat. Almenys El Periódico, La Vanguardia, ABC i El País ho van destacar com el titular o imatge principal, mentre que altres com Última Hora, Información o La Razón ho van incloure de forma més modesta.

Però, exactament, quina era el fet tan noticiable que mereixia aquesta cobertura? Excepte en casos de jihadisme, la participació de ciutadans de l’Estat espanyol en conflictes estrangers és molt estranya i, per tant, la seva detenció també. Això, òbviament, fa créixer l’interès mediàtic. A més, el Ministeri espanyol de l’Interior va vendre l’operació Danko com la primera de les seves característiques a Europa.

Per altra banda, en el moment d’imprimir-se aquelles portades tots els joves ja estaven en llibertat, fet del qual no s’informa a excepció de El País, que ho fa en petit al final del primer paràgraf.

En realitat, els encausats només van estar-se unes hores a comissaria i ni tan sols van arribar a passar a disposició judicial, ja que la vista va quedar fixada per més endavant. I és que més enllà de les imatges espectaculars dels voluntaris armats i vestits amb uniformes militars, els fets dels quals els acusen probablement no són constitutius de delicte, tal com analitzava un article a El Periódico el mateix divendres. Les milícies del Donbass no estan catalogades com a “grup terrorista” i per tant no està penat integrar-s’hi i a més no s’ha denunciat que aquestes hagin atacat interessos de l’Estat espanyol a la zona. Tot i publicar això, El Periódico va optar per publicar en portada només les acusacions i no les, força probables, exculpacions.

Per molt que repugnin les accions i motivacions dels detinguts, o per molt equivocades que es vegin els seus arguments, els fets són que la policia espanyola va detenir vuit ciutadans per uns fets que sap que probablement no són delicte. En lloc d’això haguera pogut enviar-los una citació judicial per tal que anessin a declarar voluntàriament –donat que almenys veia indicis suficients per obrir una investigació.

Però cap dels mitjans analitzats va enfocar la notícia com un possible abús policial-administratiu -i així potser entendre perquè aquesta ha estat una “operació inèdita a Europa”- sinó que van optar per validar el discurs del Ministeri, donant per fet –a excepció de la notícia citada a El Periódico– que les acusacions tenien fonament. En canvi, la cobertura s’ha centrat a publicar articles com aquest, on no queda clar si les cites són al diari o són filtracions de les declaracions davant la policia.