Autora: kate shea baird

Els mitjans catalans tenen un problema amb la dona. Un de gros. No és només que les dones estiguin infrarepresentades a la premsa, la televisió i la ràdio catalana, sinó que sovint hi estan completament silenciades. Sovint s’emeten tertúlies en les quals només hi intervenen homes i el públic pot passar dies sense llegir ni un sol article d’opinió escrit per una dona a un diari com El Punt Avui. Una anàlisi de Joan Vallvé sobre els debats de televisió i ràdio del 2012 dóna una idea de fins a quin punt és extrema la situació actual. Aquell any, a la ràdio pública catalana, 4 de cada 5 tertúlies van ser exclusivament formades per homes.

Per què és important tot això? En primer lloc, molts dels mitjans catalans reben subvencions públiques i no hi ha cap raó per la qual les dones hagin de pagar impostos per finançar unes institucions controlades en gairebé la seva totalitat per homes. En segon lloc, importa perquè si es comença per suposant que el coneixement i el talent estan distribuïts equitativament entre els dos sexes, pot deduir-se que hi ha molts homes mediocres ofegant les veus de dones capaces de tenir un rol a la vida pública catalana. I, en tercer lloc, deixant de costat els mèrits de cada individu, la inclusió de perspectives diferents contribueix a la creació d’una gamma més àmplia d’experiències i idees a la discussió i, per tant, aquesta s’hauria de valorar per si mateixa.

Malauradament, la posició de les dones als mitjans de comunicació i el debat públic a Catalunya i Espanya està molt per sota d’altres països. No crec que sigui casualitat que la Liz Castro i jo (ambdues immigrants) siguem unes de les persones més actives entre les que denuncien l’estat actual de la situació al Twitter. La Liz va piular el hashtag #OnSónLesDónes per primer cop el desembre del 2013 i jo era l’única persona qui, l’abril passat, va criticar la manca de dones a les taules redones del Congrés de Comunicació Política de Catalunya.

Aquest fet és sorprenent, atès que aquí hi ha moviments feministes molt actius i una proporció relativament elevada dels càrrecs polítics electes estan ocupats per dones. D’altra banda, en els últims mesos les veus crítiques han començat a trobar-se i organitzar-se a través de hashtags com ara #OnSónLesDones i #ProuCampsDeNaps. Per tant, aquest és un bon moment per considerar allò que aquest moviment embrionari pot aprendre de les experiències dels seus homòlegs d’altres països.

Composició de gènere a les tertúlies el 2012 segons un estudi de Joan Vallvé

Catalunya i la resta de l’Estat s’estan enfrontant encara al primer obstacle del que serà una llarga batalla per uns mitjans representatius: posar fi a l’exclusió de la dona i aconseguir que cada tertúlia i cada secció d’opinió inclogui, com a mínim, una veu femenina. Avui dia a Catalunya les crítiques de l’exclusió de la dona encara es responen amb una actitud defensiva i una acusació de “quotisme”.

En canvi, al Regne Unit i als Estats Units està generalment acceptat que, encara que no sigui a propòsit, si no hi ha cap dona, vol dir que existeix un sistema de quotes que privilegia els homes. Organitzar un debat entre homes es veu cada cop més com un risc i sovint resulta en una allau de crítiques, particularment a les xarxes socials, a les quals hi ha comptes com el de @NoWomenSpeakers que es dediquen a piular sobre aquest tema.

Al Regne Unit, la BBC ha sigut pressionada durant anys per millorar la representació de les dones a la ràdio i la televisió. S’ha trigat a arribar-hi, però ara per ara la BBC accepta que la seva responsabilitat consisteix a fer de contrapès davant les desigualtats estructurals, en comptes de reflectir les estructures de poder tal com són. L’any passat, el seu director de Televisió, Danny Cohen, va posar fi als programes d’humor en els quals no apareixia cap dona, qualificant-los d’“inacceptables”. El principal programa de debat polític de la BBC, Question Time, aconsegueix compensar força bé l’escassa representació de les dones a la vida pública britànica: el 44% dels seus tertulians són dones, encara que les dones formen només el 23% del parlament i una proporció encara menor dels ministres del govern. Aconseguir aquest nivell de representació en un sistema polític dominat per homes implica un canvi en les pràctiques a l’hora de convidar els tertulians, ja que si es demanés que tots els partits enviessin un representant de la seva elecció, el resultat seria inevitablement un plató ple d’homes. També implica definir l’“experiència” d’una manera més àmplia, que vagi més enllà dels alts càrrecs, i ser més imaginatius a l’hora de pensar en qui pot aportar idees interessants al programa; Question Time convida dones catedràtiques, periodistes, empresàries, blogueres i activistes per equilibrar els diputats i ministres que generalment són homes.

La diversitat més enllà del gènere

Tant al Regne Unit com als Estats Units s’està posant més atenció a la qüestió de l’edat i la diversitat ètnica als mitjans de comunicació. Al Regne Unit hi ha una especial preocupació per la desaparició de les dones de les pantalles de televisió un cop aquestes arriben a una certa edat. Aquesta preocupació es va fer més evident quan una presentadora de la BBC, Miriam O’Reilly, va guanyar el seu cas contra la discriminació per edat l’any 2011. El debat sobre la diversitat ètnica és particularment actiu i complex als EUA, on aquelles tertúlies que no la tenen en compte estan subjectes a tanta crítica com les que no inclouen cap dona. A Catalunya, on la immigració massiva és un fenomen relativament nou, el debat sobre la representació mediàtica del 15% de la població d’origen estranger amb prou feines ha començat. S’hi destaca Diverscat, un petit grup de periodistes i activistes que anima els periodistes i els productors a reflectir la diversitat del país en el seu treball. Els activistes que promouen la igualtat de gènere a Catalunya no s’han d’oblidar dels altres dèficits de diversitat dins el panorama mediàtic actual.

El poder de l’audiència

Què passa si els productors, editors i organitzadors de conferències decideixen no actuar? Què pot fer el públic per provocar un canvi? El novembre del 2011, un grup de dones conegudes va escriure una carta al diari britànic The Guardian en la qual van prometre boicotejar els debats sobre les polítiques públiques que no comptessin amb la participació de cap dona. No obstant això, aviat es va fer evident que el poder real està en mans dels homes convidats a participar en aquest tipus d’esdeveniments i no pas en les dones que hi assisteixen. Aquell mateix any, Cord Jefferson va llançar una proposta en la qual els homes blancs boicotejarien les tertúlies on les dones i les minories ètniques no estiguessin representats, però no va ser fins al 2013, amb un polèmic article de Rebecca Rosen sobre els debats del món de la tecnologia, que la gent va començar a mobilitzar-se. Poc després van sorgir iniciatives semblants en altres camps dominats per homes, com els de la seguretat o les relacions internacionals. Gràcies a Clásicas y Modernas, Espanya ja té la seva pròpia campanya, que demana que els homes es comprometin a fer un boicot dels debats on no hi intervé cap dona com un acte de solidaritat aquest març, el mes del Dia Internacional de la Dona.

Internet també permet que tots, homes i dones, tinguin una petita influència sobre el debat nacional i global. A més de tuitejar la disconformitat amb els diaris i emissores que exclouen les dones, es poden triar quines veus s’amplifiquen en línia. Els debats a les xarxes socials sovint reprodueixen i reforcen les estructures de poder tradicionals en comptes de desafiar-les. Fa dos anys, l’influent escriptor de tecnologia, Anil Dash, es va adonar que seguia i interactuava amb homes de manera desproporcionada al Twitter. Va decidir retuitejar només a dones durant un any, i fer servir el poder i la influència que li donaven els seus milers de seguidors per promocionar-les. En considerar qui seguim i a qui retuitegem, tots, fins i tot el piulador més humil, pot ajudar a assegurar que les veus de les dones siguin escoltades. Per aquest motiu, aquest març seguiré l’exemple de Dash i només retuitejaré les piulades més divertides i interessants d’altres dones. T’hi apuntes?

Aquesta anàlisi és una col·laboració especial de l’especialista en recerca política i comunicació, Kate Shea Baird