Una campanya europea exigeix que la legislació obligui a fer públics els propietaris i fonts de finançament dels mitjans de comunicació.

Qui hi ha darrere les notícies que llegim, sentim o veiem cada dia? A quins interessos responen? Aquestes preguntes se les fan cada dia centenars de milers de persones i mouen desenes de teories conspiratives. Però, realment sabem qui són els propietaris dels mitjans de comunicació i quines són les seves fonts d’ingressos i finançament?

La resposta és no, encara que sovint es pugui pensar que sí. Un estudi sobre la legislació de vint països –tots europeus més Marroc i Turquia- impulsat per Access.info Europe amb el suport de diferents universitats demostra que només n’hi ha dos que realment hagin desenvolupat normes que facin efectiva aquesta transparència: Àustria i Croàcia. I només en el primer es complirien de forma efectiva. Però és que a la meitat dels països estudiats ni tan sols els organismes reguladors tenen una informació completa sobre els propietaris de mitjans, xifra que cau a sis si s’inclouen els mitjans digitals. (Els resultats per a l’Estat espanyol aquí).

Access.info Europe, una organització internacional destinada a promoure la transparència i el dret a la informació a escala europea, ha decidit, un cop finalitzada la fase de recerca, iniciar la mobilització. La setmana passada feien pública una campanya amb deu recomanacions per tal d’aconseguir que la unió Europea promogui un marc normatiu que permeti saber a qualsevol ciutadà qui és el propietari d’un mitjà de comunicació, així com saber quines són les seves principals fonts de finançament, com ara els inversors publicitaris, subvencions i ajudes públiques o deutes bancaris.

Victoria Anderica, responsable de Acces.info a l’Estat espanyol assenyala la importància de tenir aquesta informació per la gran responsabilitat social dels mitjans: “Són els encarregats de relatar-nos la realitat i per tant haurien de tenir el mateix nivell de transparència que els encarregats d’executar-la, ja que de què serveix el que faci un polític si després el diari no ho explica o ho fa malament?”. Seguint amb aquesta analogia entre mitjans i partits Anderica defensa que “cal saber quins són els principals anunciants d’un mitjà i si se li condona un deute bancari o se li n’ajorna l’execució, i després amb la informació ja decidirem que en fem”.

La campanya exigeix que aquesta informació estigui a l’abast de qualsevol ciutadà i sigui gratuïta, condició que a l’Estat espanyol no es compleix, ja que el registre mercantil –on cal acudir per saber el propietari d’una empresa- és de pagament. Però a més, Anderica explica que la consulta al registre no assegura saber tota la informació: “normalment són propietats de filials, sovint registrades a nom d’un administrador i no el propietari i el rastre de les quals es pot perdre per paradisos fiscals”.

Per això recorda que hi ha països com Àustria, Gran Bretanya o els EUA on els mitjans han d’actualitzar de forma regular tots els seus propietaris. En alguns llocs és una informació reservada a les autoritats, en altres de domini públic. Access.info lluita per generalitzar el segon model.

“Hi ha la sensació –continua la investigadora- que sabem de qui són els mitjans perquè ens sona Polanco o Lara, però en general aquests noms només controlen una part de l’accionariat. Qui són la resta? O fins i tot, quins són els interessos globals de les famílies que coneixem més enllà del nom?”.

L’opacitat en la propietat dels mitjans no només té un efecte d’ocultació dels interessos darrere les línies editorials, sinó que també pot servir per violar la legislació sobre concentració de mitjans en els països on aquesta existeix. “Sabem que aquesta concentració de mitjans en pocs propietaris existeix, però a quin nivell? Ens cal la informació per poder prendre decisions”, acaba Anderica.

Per ara han recollit una cinquantena de suports d’entitats de la societat civil, associacions en defensa de la llibertat d’informació i de periodistes i de mitjans de comunicació. Entre aquests darrers només ElDiario.es ha signat el manifest.

Per saber-ne més: “Cal canviar la cultura de l’opacitat i això no ho fa una llei, però una bona llei hi ajuda