Llibertat d’ecs-pressió

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ell és el cap de comunicació d’una institució pública. Presenta un acte. Ho fa uns dies després de l’atac a la revista humorística francesa ‘Charlie Hebdo’. Per les plataformes d’Internet fa hores que circula el lema #JeSuisCharlie, que omple tot l’espai mediàtic i mediatitzat. Ell no és menys i l’entona públicament, per un suposat sentit corporativista que proclama. Fa anar el terme ‘llibertat d’expressió’. Quedem-nos amb el concepte.

Passen els dies i una setmana després ell veu que el dirigent de la institució per a la qual treballa està tirant la cavalleria damunt l’editor d’un mitjà de comunicació. Per la publicació d’una vinyeta que no li ha agradat. Ell s’hi acosta. Ja sap de què va la cosa. Qualsevol podria pensar que, com a ‘jesuischarlista’ que s’havia definit uns dies abans, aniria a calmar els ànims del seu superior o a fer de mitjancer. No pas: hi va anar a posar més llenya al foc, li devia semblar que hi podia haver més flama. Avivada, se’n va.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un altre cas real: un periodista es cita amb una persona per entrevistar-la. Abans de trobar-se l’entrevistat ja li envia un guió amb algunes preguntes. El periodista opta per obviar el missatge, odia que li marquin el criteri. Arriba l’hora de la trobada. Només saludar-se, l’entrevistat li dóna un guió més elaborat. L’accepta però empra el llenguatge no verbal de manera poc subtil: agafa el full i el deixa arraconat a la taula, sense fer-ne cas. Treu la gravadora, li demana permís per enregistrar, ell li dóna i… l’altre també es treu una gravadora i l’encén. Acabada l’entrevista es posen a parlar d’altres temes. L’entrevistat, després de queixar-se d’alguns que troba que li posen traves, s’encarrega de subratllar la necessitat de la llibertat d’informació i la llibertat d’expressió. Acabada la conversa informal, s’acomiaden.

Hores més tard, el periodista rep un missatge electrònic de l’entrevistat: li agraeix que li hagi permès poder-se explicar i li assenyala, remarcat en negreta, els temes sobre els quals “voldria que donessis preferència”. Obviat, és clar.

Els casos no s’acaben: un periodista demana dades del balanç de l’any anterior. Ho fa a una entitat que sempre que pot intenta ressaltar els seus valors humanitaris i a favor de la llibertat. Molt amablement li proporcionen, i amb molts detalls. El missatge amb les dades acaba amb un “t’agrairé que un cop tinguis elaborat l’article ens el facis arribar per donar el vist-i-plau, et passo el contacte de la responsable de comunicació”.

Casos com aquest i d’altres són el pa de cada dia. Pot ser sí que cert que hi ha termes com ara ‘llibertat de premsa’ o ‘llibertat d’expressió’ que són difícils d’explicar però hi ha qui es deu pensar que el segon es deu escriure ‘llibertat d’ex-pressió’. Tan de bo fossin cosa del passat, les pressions. I és que n’hi ha que ens volen fer passar per la premsa, no la que es llegeix sinó la màquina de comprimir-nos. Visca la ‘llibertat d’ecs-pressió’!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.