Els diaris han mort: visca el paper!

“Acabem amb l’estereotip que tot allò imprès és antic i tot allò digital és magnífic”, deia Arsenio Escolar, director de 20 minutos, al Congrés de Periodisme Digital de Huesca. Aquest tòpic és una mostra més del maniqueisme amb què la professió s’ha mirat internet en les últimes dècades: primer, la xarxa era l’origen de tots els mals i acabaria amb l’ofici; després, era la solució caiguda del cel i on calia centrar tots els esforços d’innovació. A hores d’ara, però, què té de cert aquest estereotip? I si el periodisme imprès fos, precisament, el més modern que s’està fent ara mateix?

Que no tot el periodisme digital és magnífic ho sabem de sobres. Les fotos d’escots pronunciats per tenir més visites, les declaracions a cop de tweet, les informacions inexactes per dir-ho primer que ningú i els repicats de teletips ens ho fan notar cada dia amb constància i eficiència. A l’altra plat de la balança, però, el paper no pot competir amb internet a l’hora de distribuir l’actualitat de manera ràpida, barata i eficient. Imprimir les notícies d’ahir no té cap sentit. Les grans capçaleres busquen la manera d’agafar posicions en aquesta guerra desigual, valent-se de la influència en la presa de decisions i l’agenda mediàtica que encara conserven. La pregunta és: per quant de temps?

Ara mateix, la majoria de llocs de poder els ocupen encara persones d’una generació que ha fet la migració al digital – si l’ha feta- a edats molt tardanes. Però la “generació perduda” nascuda durant la Transició, que ja treu el cap per rellevar-la, també pensarà allò de “si no ha sortit a La Vanguardia no existeix”? Quan els “millenials” siguin presidents del govern o directores d’una empresa, demanaran tenir el recull de premsa imprès cada matí sobre la taula del despatx? La resposta cau pel seu propi pes.

Mentrestant, els magazines de ràdio i televisió segueixen explicant-nos cada matí què diuen les portades en paper i parlant dels temes que s’hi destaquen. Però el concepte de portada comença a ser cosa del passat, fins i tot a internet. Cada vegada més, ja no entrem als digitals per la pàgina principal i ens fixem en les notícies que hi apareixen més grans o més amunt, sinó que cada vegada més hi accedim directament per pàgines interiors, perquè hem buscat a Google el tema que ens interessa o hem clicat un enllaç a les xarxes socials. El portadista –també el 2.0- ha mort.

Fa només una mica més de 4 anys, quan al novembre del 2010 va néixer el diari Ara, al nostre país era impensable que un diari pogués esdevenir el mitjà de referència d’un públic generalista sense una edició en paper. Ara, aquesta percepció ha estat superada i hi ha mitjans digitals nadius ambiciosos i amb vocació clara de ser influents, com El Español de Pedro J. Ramírez, que ha recaptat 3,6 milions d’euros abans de sortir, batent el rècord mundial de crowfunding en un projecte periodístic.

L’autora de Print is Dead. Long Live Print, Ruth Jamieson –de qui copio el títol del llibre per aquest article-, en una entrevista al blog d’Slow Journalism, acaba taxativament amb el debat sobre si el periodisme imprès té futur. “Sí, un cert tipus de mitjans impresos està morint, però a qui l’importa? (…) Matant aquest tipus específic de mitjà imprès [que intenta competir amb internet per explicar notícies d’actualitat], el mitjà digital ha deixat espai perquè aflorin uns mitjans impresos nous, molt més interessants i engrescadors.”

A l’Estat tenim mostres diverses d’aquests projectes engrescadors, d’estils diversos però segurament amb una cosa en comú: els seus lectors són molt més joves que els de la premsa tradicional en paper. Revistes com Alternativas Económicas, Mongolia, JotDown o Panenka, amb relacions diferents amb els seus webs respectius però amb una aposta clara pel paper. I també mitjans digitals nadius que publiquen de tant en tant en paper per posar-hi articles reposats, centrar-se en un tema o fer anàlisis a fons, com Crític. Basar-se en el suport de la comunitat, dirigir-se a un target específic i cuidar al màxim tant els continguts com la forma són algunes de les seves claus.

Diuen que “tot torna”, i el paper torna a ser modern. Però els diaris convencionals i els projectes de periodisme imprès nascuts recentment comparteixen poc més que l’olor de tinta. El temps dirà com evolucionen uns i altres, però una cosa està clara: intentar fer el mateix que ja fa internet, però més lent i més car, vol dir convertir-se en paper mullat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019