Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La sèrie documental En tierra hostil, d’Antena 3, ha obtingut un gran èxit d’audiència i un gran ressò en xarxes socials gràcies a presentar-se com un periodisme valent capaç d’entrar als llocs més perillosos dels planeta per entrevistar els espanyols que hi viuen. Però també ha rebut nombroses crítiques per l’excés de sensacionalisme i trucs efectistes per tal de donar la sensació d’un perill que en realitat no és tal. Diferents lectors han demanat a Mèdia.cat una mirada crítica al programa.

El capítol d’ahir –dedicat a Veneçuela- és especialment polèmic. El país bolivarià és un dels més polaritzats políticament i mediàtica del món, i qualsevol treball periodístic sobre la seva situació serà criticat per un o altre bàndol en disputa. Les lectures interessades i la utilització política en clau interna de l’Estat espanyol –molt més intensa des de l’aparició de Podem- encara ha agreujat més aquesta polarització, pel que pot afirmar-se que el capítol d’ahir estava destinat a ser un dels més polèmics.

Tot i això, aquesta crítica no pretén entrar a analitzar la situació política o econòmica de Veneçuela –el que escapa a les capacitats de Mèdia.cat,- sinó avaluar el grau de rigor i neutralitat del programa.

Efectisme: Realment el programa tracta de donar una sensació de perillositat i misteri a situacions completament normals amb l’ús continuat dels zooms i la música de tensió. I porta aquests recursos a uns extrems que acaben generant l’efecte contrari, provocant més riure que por i contaminen el conjunt del programa.

Voler convertir en una acció de risc fets totalment quotidians com travessar una frontera amb un passaport en regla o circular en cotxe pel centre de Caracas –activitats que realitzen a diari milions de persones sense que els passi res- provoca que l’entrevista amb els segrestadors –probablement l’única part amb cert risc del documental- quedi diluïda i perdi força.

Temps: La mancança més gran del reportatge, però, és el temps. Els periodistes s’estan a Veneçuela quatre dies, un termini totalment insuficient per fer-se una idea del que passa al país. No parlem ja d’explicar-ho.

No es tracta d’un equip enviat a cobrir uns fets excepcionals i imprevisibles com un terratrèmol o unes manifestacions, sinó un reportatge atemporal i, se suposa, en profunditat, pel que seria d’agrair anar amb una mica més de calma i oferir una visió dels país més plural i de conjunt.

Protagonisme: La persona que pràcticament parla més al reportatge és la periodista. És cert que cada cop són més habituals els anomenats “reportatges d’autor”, en què es dóna una visió subjectiva del periodista i aquest, lògicament, pren més protagonisme. Però convertir en “noticiable” un fet tan habitual en aquesta feina com haver d’esperar dues hores una font, és un excés fins i tot per aquest tipus de peces.

Qüestió legal: Tot el reportatge –des del minut 0- gira al voltant d eles dificultats per fer periodisme a Veneçuela i es repeteix el perill d’una topada amb els serveis de seguretat.

En canvi, però, en cap moment s’explica la situació legal de l’equip al país. Tot i que no s’especifica, es dóna a entendre que els periodistes van entra a Veneçuela amb un visat de turista, quan pràcticament tots els països del món demanen visats especials per a periodistes. Va demanar-se aquest visat? Si no va fer-se, per què? O va demanar-se i no se’ls hi va concedir? Quin motiu van esgrimir les autoritats veneçolanes per no fer-ho? Sense saber la resposta a aquestes preguntes és difícil fer-se una idea del perill que passaven de perdre les imatges.

Enlloc d’això, els productors decideixen destinar una bona part del treball a explicar una història d’espies amb trama inclosa per treure les imatges clandestinament. En cap moment queden justificades aquestes precaucions –ningú els pregunta res en marxar del país,- però això no evita una escena final que sembla copiada d’una mala pel·lícula de la guerra freda.

Constantment es filmen i s’emeten reportatges sobre Veneçuela, la majoria molt crítics amb el Govern, i tant de mitjans internacionals com nacionals. Per quin motiu l’equip de En tierra hostil havia de tenir més problemes que la resta?

De fet, tot i no tenir –aparentment- els documents necessaris per treballar a Veneçuela, els reporters només tenen problemes reals en dues ocasions i les dues quan graven en edificis oficials o a les forces de seguretat. En cap moment els agents no passen de les advertències –a l’aeroport fins i tot l’avió s’espera a que acabi l’interrogatori- i no se’ls requisa el material ni se’ls expulsa del país.

Barreja de temes: El reportatge comença explicant el problema dels segrestos i la inseguretat a Veneçuela, però de forma inexplicable acaba virant cap al desproveïment i la situació política i socioeconòmica.

Ambdós són temes interessants, però també complexos i que necessitarien temps per explicar-se. En barrejar-los s’acaben tractant els dos de forma superficial sense que sigui possible arribar a entendre els ‘perquès’ d’aquesta situació, més enllà d’una maniquea malícia governamental que se suposa intrínseca a la seva naturalesa.

El resultat més obvi torna a ser l’entrevista als segrestadors, que podria ser molt interessant però que es liquida en pocs minuts i es limita a preguntes òbvies i sense entrar al fons.

Classisme: Un dels principals perills del corresponsal internacional, sobretot en països de l’anomenat tercer món, és el de quedar-se amb la versió de les classes mitjanes del país, normalment més properes culturalment al periodista –això s’agreuja o en països on la llengua majoritària no és l’anglès o el castellà-, que habiten en les zones on aquest s’allotja i que tenen accés a les noves tecnologies. En societat molt polaritzades socialment, la visió d’una persona o una altra queda molt influïda per aquesta posició de classe. I Si això passa en un país on aquesta polarització social s’expressa políticament, el resultat de l’anàlisi serà totalment antagonic.

Doncs bé, En tierra hostil, porta a l’extrem aquesta errada, per altra banda comuna. En el reportatge només s’entrevisten persones acomodades –amb por als segrestos i que amb l’antic règim vivien millor,- els periodistes s’allotgen en un hotel de cinc estrelles i no s’aparten de barris rics com el Chacao.

L’escena on ni tan sols intenten entrevistar els inquilins ocupes del propietari espanyol “perquè segur que ens agrediran” defineix perfectament aquesta “por al pobre” que amara tot el reportatge.

L’intent de convertir una botiga Zara buida en un problema social és també resultat d’aquesta visió esbiaixada.

Racisme: De forma molt més subtil, el reportatge també traspua un cert racisme. Constantment es repeteix la idea que es segresten espanyols per la seva nacionalitat i no per la seva posició social. A més tots els entrevistats estan d’acord en que el patrimoni d’aquest es deu gràcies a la seva capacitat de treball. L’anàlisi sobre les condicions socials que van permetre uns immigrants enriquir-se mentre la població d’origen negre, indígena o mestís continuava en l’extrema pobresa s’obvia completament. Així, l’espectador es queda amb la idea d’uns “espanyols laboriosos” contra uns veneçolans –foscos- lladres i ganduls.

Biaix de les fonts: Aquest biaix en les fonts es manté en l’espai posterior al reportatge, en principi dedicat a l’anàlisi de profunditat. Tots els entrevistats excepte un són contraris a l’actual govern i en la majoria dels casos no surten dels tòpics de la “dictadura chavista”. Així, esdevé impossible fer-se una idea, veient el reportatge, dels motius pels quals una majoria de la població continua votant encara per l’oficialisme després de vint anys de gestió desastrosa.

En aquest sentit, crida l’atenció la manca d’una sola font governamental. Com en cap moment el documental alerta que aquestes es neguessin a participar, cal entendre que ni tan sols van demanar-ho. Per què?

Manca de dades: Finalment, i més enllà de generalitats –“país molt violent”, “falten productes bàsics”, “cinc o sis segrestos al dia”- sense concretar ni contextualitzar, el reportatge no aporta pràcticament cap dada o xifra que permeti’s fer-se una idea mínimament objectiva de la situació social i econòmica del país.