Periodisme d’empatia

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Vaig viure durant dos anys a Johannesburg. Llavors era considerada la ciutat més perillosa del món. Un títol que, com pot veure’s, és esquiu i canviant. Tocava fer sang amb el Mundial. Avui, com toca fer-ne amb la revolució bolivariana la corona ha passat a Caracas.

Em vaig cansar de repetir als visitants –molts d’ells periodistes- que Joburg no era tan perillós. Òbviament no era Europa, calia vigilar una mica on s’anava i quan, però que en cap cas no era necessari estar-se tot el dia rere els murs fortificats i vigilats per guardes armats de les urbanitzacions privades. Al final aquesta és la situació normal a la majoria de països extremadament desiguals del planeta. Entre els que he conegut: Brasil i els EUA. Llocs on el mur de Melilla és al final del barri.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però tinc la impressió que, en general, les meves explicacions van ser força vanes. Una vegada i una altra em preguntaven per com vivien els blancs la situació. Veient “els blancs” amb els seus cotxes 4×4, les seves cases amb piscina i les seves nanny 24 hores, no em feia la impressió que ho estiguessin passant malament. Per molt que es queixessin.

A mi em xocava molt més com ho passaven “els negres”, o almenys una gran proporció d’aquests, vivint en barraques de llauna i cartró, treballant en feines duríssimes per uns sous miserables i sotmesos a l’explotació dels antics beneficiats per l’Apartheid.

Però és evident que ens és molt més fàcil posar-nos en la situació de qui veiem com un de nosaltres. Si ens imaginem nascuts a Sud-Àfrica assumim que seríem una família blanca amb un nivell de vida europeu tement constantment amb l’atracament fatal que ens costés un tret. Encara que estadísticament hi ha moltes més opcions de ser a l’altra banda.

I si ens imaginem veneçolans ens veiem automàticament part de la indignada classe mitjana que ha de fer cua per aconseguir un rotllo de paper de vàter i no de la majoria que ara té un metge que salva el seu fill de coses tan absurdes i mortals com les diarrees.

Així –i no vull entrar a valorar el tema del desproveïment a Veneçuela, perquè no en sé res,- si un país es queda sense paper de vàter està en una “situació extrema” i a “punt de col·lapsar”, però si el mateix país té un 80% de pobresa i nens morint de malalties curables la situació “és normal”. Greu, sí, ens preocupa, però en cap cas és “extrema” ni suposa el “col·lapse” del país. Per algun mecanisme psicològic que desconec, assumim que el nostre fill mai podria morir per una diarrea.

No sé fins a quin punt els mitjans de comunicació són responsables de jerarquitzar les nostres empaties o ja venim de sèrie predisposats a això, però últimament no para de tornar-me al cap una cita de Malcolm X que caldria tenir més en compte: “Si no esteu previnguts davant els mitjans, us faran estimar a l’opressor i odiar a l’oprimit”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.