Un mort d’aquí, 100 d’allà

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa uns dies, després de molt de silenci des del seu alliberament, Marc Marginedas s’atrevia a explicar com van ser els sis mesos que va estar segrestat a Síria a mans dels jihadistes, en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio. Parlava de les condicions en les quals va viure durant el seu captiveri, del suport institucional que van rebre la seva família i la dels altres dos periodistes espanyols que també van ser segrestats i de la relació que van mantenir amb els companys americans que van ser assassinats. La mateixa setmana, una vintena de persones, la majoria dels quals turistes estrangers, morien a Tunísia en l’atemptat terrorista del Museu del Bardo. En explicar els fets, els mitjans catalans (i espanyols) posaven èmfasi en la mort d’una parella de jubilats de Barcelona i destacaven el testimoni de l’alcalde de Vallmoll que havia sobreviscut a la matança i el cas d’una parella valenciana que va estar amagada 24 hores en una cambra de neteja del museu. Mentre els periodistes crivellaven a preguntes qualsevol testimoni que parlés la nostra llengua, aquest observatori es preguntava què hauria passat si els morts no haguessin estat turistes? Doncs, probablement, ben poca cosa. M’atreveixo a imaginar que la notícia hauria arribat a la redacció sense fer massa soroll, ningú hauria preguntat la quantitat exacta de morts, a cap editor se li hauria acudit fer-la passar per davant de l’actualitat política del dia, i ni molt menys hauria obert un informatiu. La notícia hauria passat més aviat de puntetes per les pàgines dels diaris i les escaletes dels informatius. No n’hauríem fet cap especial, ni hauríem parlat tant de la vida personal de les víctimes, ni tampoc dels supervivents. I la vida dels periodistes d’aquests mitjans, com també la dels espectadors i els lectors, continuaria un dia més sotmesa a la seva plàcida rutina.

La vida, però, ens posa a prova contínuament i quan hem abaixat suficient la guàrdia per pensar que res d’això ens pot passar a nosaltres, ens aplica una injecció de realitat letal. La tragèdia de l’avió que volava entre Barcelona i Düsseldorf dimarts passat, n’és una. La notícia de l’accident ens ha corprès un per un i ens dol només de pensar que podríem ser nosaltres -o bé algun dels nostres familiars o amics- una de les persones que viatjava en aquell avió. I, així les coses, les redaccions corren a desplaçar-se a la zona d’impossible accés on va tenir lloc l’accident i miren de captar el més a prop possible el desconsol dels familiars i amics de les víctimes (un tema que, per cert, donaria per una altra reflexió ben profundament crítica). Tothom vol ser allà, vol explicar l’última hora, saber fins al més mínim detall de la situació. Però, de nou, quina hauria estat la cobertura, la implicació, la difusió, en definitiva, l’interès, per un accident on els morts no haguessin estat majoritàriament alemanys i espanyols sinó subsaharians o sirians, per exemple?

Tot periodista que hagi passat per la facultat (o que, en el seu defecte, hagi après l’ofici en la redacció de qualsevol mitjà) recordarà que algun dia un professor o un col·lega més veterà li havia dit alguna cosa així com: “un mort d’aquí són 100 d’allà”, tot resant que el criteri de proximitat és un dels que converteix un fet en noticiable. Ens han explicat que, perquè una mort, un assassinat, un accident o un segrest siguin destacables, el lector o l’espectador els ha de sentir propers. Nosaltres ens ho hem empassat i ho hem complert sense dubtar-ne, i, així, cada dia ignorem centenars de notícies que, en canvi, protagonitzen titulars en altres punts del planeta. Està clar que si els morts de Tunis haguessin sigut turistes locals, la notícia no hauria ocupat la meitat del temps que hi hem dedicat; ja no recordaríem els noms dels periodistes segrestats a Síria, si no fos perquè van néixer a pocs quilòmetres de casa nostra; i molt probablement seríem incapaços d’identificar la quantitat exacta de víctimes si l’accident aeri hagués sigut en un vol intern al Pakistan.

Fins ara hem caigut en el parany de considerar noticiable només allò que és local, pròxim, semblant a nosaltres; perquè creiem que així l’espectador o el lector s’implica més en els fets, hi empatitza millor. Però em sembla que donar o restar importància al que passa al món segons qui n’és el protagonista és una greu contradicció per conjunt de societats que, diuen, volen viure interconnectades en un espai comú, fruit de la mare globalització.

Si bé és cert que la història d’en Marc Marginedas ens acosta la cruesa d’una guerra que no ens semblava la nostra, o la crònica de com va aconseguir sobreviure a l’atemptat de Tunis l’alcalde de Vallmoll ens recorda que tots correm el perill d’un atac terrorista, aquests testimonis són la punta d’un iceberg que manté submergits tots aquells segrestos i atemptats que ignorem. Com clamava aquell vídeo de l’ONG Save the children, “que no estigui passant aquí, no significa que no estigui passant.”

En un món global com el lloc on diem voler viure potser és hora de replantejar amb quins criteris de noticiabilitat treballem els periodistes, perquè d’això i de nosaltres depèn explicar el món amb més o menys encert.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.