Nous periodismes: noves precarietats?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El periodisme i els mitjans de comunicació estan patint, si més no al nostre país, una reconversió brutal. El nombre d’aturats en el sector ha obligat a molts a reinventar-se i a haver-se de buscar la vida a partir d’intentar crear el seu propi lloc de treball. La opció de l’autocupació pot agafar noms o formats diversos: la poden adoptar professionals (els anomenats col·laboradors, freelance o autònoms que compten amb múltiples col·laboracions) o emprenedors. En el darrer cas el fenomen pot adoptar fórmules jurídiques molt diverses: associació, fundació, cooperativa o microempresa capitalista que tenen totes l’objectiu de crear nous mitjans en moltes ocasions segmentats per públic, per temes o per geografia o línia editorial. Aquestes iniciatives compten amb uns pocs socis o una plantilla molt reduïda i múltiples “col·laboradors” externs. Són els “nous periodismes” dels quals parlem massa sovint només a partir de les virtuts i no de les dificultats o els problemes que poden generar.

Es tracta d’una opció no se si majoritària però, si més no, sí en creixement front al nombre de periodistes que troba un lloc de treball en els grans mitjans de comunicació tradicionals. I això és així després d’una successió de crisis en el sector i generals: l’econòmica, la tecnològica, la de prestigi i credibilitat dels mitjans i el periodisme i la del model de negoci. Una situació plena d’oportunitats però també plena de riscos i dificultats.

En aquest sentit, el passat 19 i 20 de febrer en el Congrés Internacional de Xarxes socials, el Comunica2 de Gandia, promogut pel Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València ubicat en la citada ciutat valenciana, va analitzar els “nous periodismes” i les iniciatives emprenedores en el sector de la comunicació. Les noves tecnologies han qüestionat el model de negoci vigent per als mitjans convencionals: les audiències es segmenten i ja no són uns quants mitjans els que ho controlen tot, sinó que conviuen múltiples iniciatives mediàtiques que busquen el seu segment de mercat i el seu model negoci. Les grans redaccions són cada vegada menys grans i n’hi ha menys i el periodisme ha passat de ser una professió de prestigi i ben pagada -o, si més no, els ben pagats eren més que ara- a no ser-ho. Per una banda, la inversió en publicitat ha caigut en picat a causa de la crisi econòmica general i, per l’altra, no es paga per publicitat online el que es pagava pel paper, la ràdio o la televisió.

En aquest sentit, Comunica2 va dedicar una ponència a emprendre a la llarga cua d’internet (tot i que referit a un àmbit més genèric de comunicació) i a la recerca del segment de mercat adequat per fer viable la pròpia empresa. Es va parlar dels “fracassos”, se’ls va considerar inevitables i se’ls va donar valor. El ponent i emprenedor, Javier Padilla, va concloure que si bé fracassar “no mola” és inevitable i, sobretot, ajuda a aprendre de cara a noves iniciatives. Més tard van parlar María Ramírez i Eduardo Suárez que participen al projecte de El Español i que van definir com havia de ser el “nou” professional que demandava el mercat: “un perfil multidisciplinar amb moltes més competències, que genere valor, i que dispose d’una marca personal a les xarxes socials que són l’aparador dels professionals de la comunicació”. La diferència fonamental amb el que s’esperava abans d’un informador, almenys segons Ramírez i Suárez, i el que s’espera ara és que en l’actualitat han de pensar també amb els ingressos, la marca personal i amb la difusió. I, deien, els mitjans i els periodistes han de ser capaços d’oferir a les marques que es volen anunciar fórmules creatives de fer publicitat a partir d’històries i experiències de marca diferents a la típica publicitat i que les apropen a la informació. Un opció més creativa però que pot posar en qüestió la diferència clàssica entre periodisme i publicitat i que obvia que són les grans marques, per dimensió, les que tenen major capacitat de negociació i poden arribar a condicionar el contingut.

Nous periodistes, nous usuaris

La necessitat d’empoderament dels periodistes és també un dels motors d’aquests “nous periodismes”. Després d’anys de perdre prestigi i credibilitat com a professió, amb uns mitjans cada cop més dominats per interessos polítics i econòmics, en l’actualitat es redoblen les plataformes digitals escrites i audiovisuals que pretenen recuperar la funció social del periodisme. Que pretenen retornar la credibilitat, que es basen en la vocació del periodista i que tenen com a objectiu fonamental el servei públic. Es tracta de fer un periodisme diferent, crític, irreverent o que vaja més enllà d’allò purament informatiu i que experimente o es barrege amb gèneres literaris. Una situació que es correspon amb la necessitat de molts usuaris d’uns nous mitjans que els resulten creïbles i amb els quals puguen interpretar una realitat cada vegada més complexa i en els que puguen participar i dir la seua. Es tracta d’un plantejament molt atractiu per a aquells que tenim vocació de periodistes.

Jornades interminables i salaris baixos

El discurs del “nou periodisme” no té en compte la part negativa d’aquestes iniciatives, ni l’analitza críticament per millorar-ne els dèficits. Una vessant que al congrés es va veure reflectida a partir de la ironia i l’humor de dos comunicadors que no fan de periodistes: Raquel Córcoles i Carlos Carrero guionistes de Moderna de Pueblo. Amb tot, el seu model de (micro) empresa i experiència laboral i professional és molt similar a la dels “nous periodismes” amb jornades interminables i poc temps de descans o oci, salaris baixos i una demanda d’actualització constant, de dedicació plena i que es viu amb una pressió permanent per la recerca de noves fonts d’ingressos. A això se li afegeix la dificultat que el periodista ha d’afegir noves funcions: gestor, administratiu, comercial, community manager, etc.

Córcoles va explicar el gran sacrifici personal que suposa aquest model: moltes hores de treball, horaris tan flexibles que sols treballar per les nits, escassa vida social i dependència total i absoluta del wifi. Va recordar com cada any es feia el propòsit que el vinent seria el de la definitiva estabilització de la seua situació laboral tant des del punt de vista econòmic com de dedicació. Un objectiu que sempre havia de posposar perquè no havia pogut aconseguir els ingressos suficients per contractar a ningú. I afirmava que les xarxes absorbien molt de temps en penjar, adaptar a cada xarxa els seus treballs i fer-ne difusió. A això se li havia d’afegir la feina la de gestió de les reaccions i certa “dependència” dels m’agrada, número de seguidors, visualitzacions, els haters, etc. a la qual afirmava que s’havia de posar límits.

I en aquest context em pregunte: els “nous periodismes”, porten a un nou tipus de precarietat? a un nou tipus d’explotació o autoexplotació? És un model millorable? Sí, sé que fas el que t’agrada i que els beneficis queden per tu però, pot ser, hem de parlar de límits i de ritmes i de què aquests “nous periodismes” -com a model de negoci- permeten conciliar vida personal i laboral. D’altra banda, l’emprenedoria és una aposta interessant però, pot ser una sortida professional per a tothom? No tinc respostes clares o úniques a totes les preguntes que faig però sí que crec que el sector n’hauria de reflexionar i debatre de forma col·lectiva i crítica els anomenats “nous periodismes”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.