L’únic periodisme que recordarem

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Són els primers que van patir la crisi del periodisme i són els últims que es rendiran. Són el col.lectiu més creient en l’idealisme intrínsec que emana del periodisme i són els més radicals opositors al “churnalism”, el periodisme de “church”, de combregar amb el ‘sí senyor’ i de retalla i enganxa la nota de premsa oficial. Avui els veig en una exposició: Anglarill, Baucells, Calderer, Losada, Melción, Tordera, dempeus, somrient, alguns sobre una pila de diaris, i n’afegiria molts d’altres com Bertral, Borràs, García, Mercader, Pizarro, Ramos, Rubiralta, Urbano…

Hi ha més noms, amb els quals no hi he coincidit personalment, però l’exposició serveix als periodistes de bolígraf per fer una cura d’humilitat. Sí, el fotoperiodisme, en aquesta era de lectura d’impactes, de Twitter i de titulars, pot ser l’únic que recordin els lectors sobre una notícia. Quins detalls recordarem de la matança de Kènia de fa uns dies si no és la imatge del pati de la universitat? Què és el primer que ens vindrà al cap quan recordem grans desastres als Alps o a Atocha? I per posar un exemple d’un dels nostres noms: com il.lustrarem què va ser el comando Barcelona si no és amb l’assassinat d’un agent a la Diagonal? Només amb la imatge. Només amb una foto.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Com en tantes coses, ens en vam adonar tard, quan als periodistes de bolígraf ens van donar una càmera i ens vam pensar que anàvem a buscar notícies com qui surt de vacances. Ens van enganyar. I va arribar el dia que demanàvem una foto d’una visita oficial de Rajoy a Castelló i cap agència no hi havia anat. I va arribar el dia que “no calia” enviar cap fotògraf a tal lloc perquè el cap de premsa de nosequí ja ens enviava una imatge Profident. I va arribar el dia que, enganyant-nos a nosaltres mateixos i donant una falsa imatge de retroalimentació, demanàvem fotos als lectors. Per estalviar o, millor dit, per mandra.

I allà estaven ells, persistint: arribant primer que ningú, buscant l’angle menys previsible, estirant-se per captar l’últim detall, pujats a una cadira, abocats a una barana, enmig del no res o enmig de la massa. Ningú donava un puto duro pels seus arxius, i alhora nosaltres, còmodament apuntant des d’una cadira, fèiem grans escarafalls i grans titulars amb l’última exposició del llegat Capa, analitzàvem a la universitat les fotos de Bauluz i ens estiràvem els cabells amb la marxa de l’arxiu Centelles.

Avui la imatge d’un grapat de fotògrafs enfilats sobre una pila de diaris és una patada als morros a tot aquest oblit. Tossudament alçats i tossudament dempeus.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.