Banalització del nazisme i catalanofòbia

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ets un nazi! Mai he suportat aquest insult. De ben jove ja em revoltava, molt abans que es posés de moda comparar el nacionalisme català amb el tristament cèlebre nacionalsocialisme alemany. Potser és per la càrrega heretada de culpa que comporta tenir un cognom alemany. Un cognom que t’obliga a ser més conscient de què va significar realment el nazisme i que et porta a haver trepitjat un camp de concentració molt abans que ho faci la majoria de persones.

Sigui pel que sigui, no suporto la banalització del nazisme. Crec que per respecte a les víctimes i, encara més, per respecte als pocs que a més de víctimes són supervivents, com la Neus Català, no podem permetre que ningú faci comparacions a la lleugera amb Hitler o amb els mètodes emprats pels nazis. Però el que a Alemanya aviat és delicte i et pot dur a la garjola, a l’estat espanyol és tractat fins i tot amb simpatia, sobretot si serveix per atacar el catalanisme o l’independentisme.

De casos n’hi ha massa i sense fer gaire esforç em vénen a la memòria, dels darrers anys, des d’un informatiu de Telemadrid on sortia Artur Mas disfressat de Hitler fins a declaracions poc o gens afortunades de polítics com José Bono, Marcelino Iglesias, Paco Vázquez o Juan Carlos Rodríguez Ibarra, passant per tuits impresentables del periodista Pedro J. Ramírez.

Com que aquests personatges fan les seves declaracions a la recerca de ressò mediàtic i teòrics rèdits electorals, els anys que vaig ser a Berlín vaig decidir donar-los un cop de mà i començar una pràctica que encara mantinc: fer arribar la informació també als mitjans de comunicació i els partits polítics alemanys, a més del Ministeri d’Exteriors. Algun cop m’ho han agraït. És la torna dels suposats milers de vots que dóna afirmar que no hi ha cap diferència entre la situació en què vivia un jueu amb l’estrella groga perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l’escola (exalacalde socialista de La Corunya dixit).

Com que amb les xarxes socials el periodisme suposadament s’ha democratitzat i tothom té un altaveu a disposició, el problema s’ha fet més gros. És el cas, per exemple, dels tuitaires generalment anònims que es van alegrar que s’estavellés un avió als Alps si a dins hi havia catalans. De seguida en vaig fer un tuit en alemany i em van acusar d’oportunista i d’irresponsable. Potser sí. És cert que només en van ser uns quants, molt ben recopilats i gestionats, per cert, pel col·lectiu d’advocats Drets.cat. Però és que a Alemanya no n’hi va haver cap ni un, òbviament.

La paradoxa és que els catalans som uns nazis, però els qui practiquen la catalanofòbia impunement des de fa anys són alguns dels nostres veïns.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.