Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

He seguit tant com he pogut l’emissió pel canal 3/24 els treballs de la Comissió d’Investigació sobre el Frau i l’Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política (CIFEF), més coneguda com la Comissió Pujol i amb altres noms segons qui hi participava (com ara els cas de la Camarga).

M’ha semblat un espectacle lamentable —tot i el bon fer del president «samarretista», el cupaire David Fernàndez— que més que una comissió d’investigació es convertís en una poltrona d’agitació i propaganda dels partits (amb majoria de portaveus que ni saben parlar), de molt baix perfil parlamentari i que, a la pràctica, no ha servit per a res, tret que ha proveït de carnassa a molts mitjans per estendre càbales, molts cops indemostrables, de fets que, actualment, estan en processos judicials oberts. Si es tractava de judicar els possibles comportaments ètics de la utilització dels recursos públics, no crec que se n’hagin sortit (ni per la tangent).

No m’imagino el comissari Montalbano —per citar-ne un investigador conegut, ni que sigui de ficció— fent quatre o cinc preguntes seguides a un imputat amb l’esperança d’esbrinar alguna cosa tangible. Si una cosa tan simple com fer una pregunta a qualsevol compareixent, basada en fets documentats i fefaents, no ha estat possible en aquesta Comissió la invalida del tot. I mostra fins a quin punt el circ muntat no ha tingut l’objectiu de la cerca de la veritat, sinó l’espectacle electoralista. I a la majoria de mitjans ja els ha anat bé per omplir portades i paper (subvencionat).

S’ho haurien de fer mirar els qui, des dels corrents sobiranistes, han pretés presentar aquesta Comissió com la cosa més normal del món quan, de fet, ha estat, ella mateixa, un frau.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.