P de Periodisme

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

“El món sencer té la llibertat de veure les mateixes imatges i escoltar les mateixes paraules”, sentenciava Eduardo Galeano fa 24 anys. El que sens dubte és una frase amarga, encarna avui una de les contradiccions més patents del periodisme.

Més enllà del debat filosòfic que ens abocaria analitzar el concepte de llibertat en el marc del sistema de mitjans actuals, la frase amaga una crítica inquietant i és el fet que els periodistes hem anat adquirint capacitat per tolerar, de forma natural o imposada, la dissonància en el nostre exercici professional, fent més insalvable la distància entre el que som i el que volem ser, o el que fem i el que volem fer. “Oferim a la gent allò que la gent vol, diuen els mitjans, i així s’absolen”, denunciava Galeano.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Paraules amargues que en aquest trist abril toca tenir més present que mai, per aprendre de la crítica dels qui han estat referents de la nostra professió, fent nostres els seus anhels.

Ni Galeano ni tampoc Vinader van estalviar agror a l’hora de fer referència a la deriva que estava prenent el periodisme. L’escriptor i periodista uruguaià estava convençut que mitjans i sistema formaven un tòtem que ens abocava cap a la felicitat inassolible. “La pantalla ens ofereix l’afany de propietat, el frenesí del consum, l’excitació de la competència i l’ansietat de l’èxit”. I així, Galeano s’anticipava al model que s’ha acabat imposant a les redaccions actuals, en les quals cada vegada més el criteri ve imposat per una pantalla que marca l’audiència a temps real i les informacions que més ressò tenen a les xarxes.

“Els grans mitjans, que vam inventar per a comunicar-nos, no ens escolten ni ens veuen”, deia el periodista uruguaià. Hem arribat a aquest punt de contradicció? Hi ha consciència a les redaccions de la responsabilitat social dels mitjans quan es tracten les informacions? És present l’ètica periodística en l’exercici professional? I el mètode, respon com defensava Vinader a un vocació  real per descobrir les causes, el motius o les raons, o ens conformem amb la superficialitat sabent que la viralitat pot ser aliena a la qualitat.

Vinader no va deixar mai d’advertir del perill que s’extingís la figura del periodista valent, aquell que va més enllà de la transcripció de comunicats, que es pregunta el perquè de tot plegat i que no té por a investigar. Com també ho reivindicava Josep Maria Huertas, i feia bé de recordar-ho en Roger Palà en aquest article.

I és que en Huertas era d’aquells periodistes especialment crític amb el sector. Guardo en el record la darrera conversa amb ell, pocs mesos abans de la seva mort. Érem en un restaurant i li parlava amb il·lusió de la meva vocació periodística. No oblidaré mai la cara que va posar en saber de les meves intencions. En aquella època ell desprenia esgotament i desesperança, encarnava aquella crua frase de Kapuscinski que diu que els periodistes tenim tendència a envellir amb més rapidesa. I, com no podia ser d’altra manera, no va poder evitar dir-hi la seva. ‘No t’hi posis’. Recordo perfectament que en aquell moment vaig pensar que tant de bo s’estigués equivocant i que les generacions futures poguéssim arribar a demostrar que el periodisme honest i compromès té lloc encara, lluny de les ingerències polítiques i empresarials.

I, tot i que avui matisaria molt el meu pensament, segueixo convençuda que, en part, és així. Hem tingut Huertas, Vinaders i Galeanos, però seguirem tenint grans periodistes. És a les nostres mans intentar-ho. I, en aquest mateix sentit, el Grup Barnils es manifestava  fa pocs dies en el comunicat amb motiu de la mort de Vinader. ‘El millor homenatge pòstum és que el seu periodisme pervisqui’.

Amb P de Periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019