Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Diu la teoria –i ho diu amb raó– que el sistema de mitjans de comunicació que opera en un Estat és el resultat de com està organitzat i de com funciona el sistema polític de què s’ha dotat aquell Estat. Especialment, de quines majories polítiques i ideològiques han ostentat i ostenten el poder polític. A fi de comptes, són les seves decisions legislatives i executives les que condicionen els mitjans que poden operar així com les condicions amb què ho fan.

Aquesta idea és clau per entendre què ha passat amb les emissions de TV3 fora del Principat de Catalunya i, en concret, amb la desaparició de canals de la televisió pública catalana a les Illes Balears el passat 31 de març. Fins llavors, a l’arxipèlag arribaven tres canals de TV3 que s’encarregava de difondre l’Ens Públic Radiotelevisió de les Illes Balears (EPRTVIB), l’empresa pública autonòmica de televisió. Ho feia amb motiu d’un conveni signat el 2010 pels governs català (llavors en mans del segon tripartit) i balear (llavors encapçalat pel PSOE-PSIB). Aquest conveni formava part d’un llarg seguit d’acords signats des del 2004 (llavors entre el primer tripartit català i el PP balear). El conveni també incloïa que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) emetés al Principat el canal autonòmic balear.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Per què, doncs, a les Illes han deixat de rebre una oferta televisiva emparada per un conveni encara vigent? L’explicació oficial ha volgut ser tècnica i és una mica complexa, però amaga components polítics que posen de manifest l’absència de voluntat de l’actual govern balear per mantenir les emissions dels dos canals desapareguts. Anem a pams.

Una decisió d’Estat

L’origen (polític) del problema comença quan el Govern espanyol decideix aprovar, la tardor de 2014, un nou pla tècnic de la TDT que reduïa el total de canals a Espanya (el maig del mateix any havien tancat nou canals privats estatals), treia un canal múltiplex (MUX) a totes les comunitats autònomes i, al mateix temps, preveia la creació de nous canals privats estatals més endavant. El pla volia resoldre un greu problema tècnic de l’Estat: hi havia televisions que ocupaven freqüències que, al mateix temps, el Govern central havia assignat a empreses de telefonia mòbil tal com li havia demanat la Unió Europea feia temps.

El que aquí interessa, però, és que no està gens clar que per dotar d’espai els mòbils fos necessari tancar canals autonòmics. De fet, hi havia freqüències disponibles: ho demostra el fet que el propi Govern espanyol es reserva unes poques ones amb les quals crearà les noves televisions previstes en el concurs convocat el passat divendres.

Així, doncs, davant una disjuntiva d’aparent origen tècnic, l’administració central va prendre una decisió política: eliminar canals autonòmics per poder tenir-ne més de privats espanyols, recentralitzant el sistema. Aquí es podria argumentar que moltes autonomies no estaven emprant el segon MUX, però també és veritat que no era necessari aplicar un cafè per a tothom audiovisual que castigués a les que sí que l’utilitzaven.

Tot això, sense descartar que hi ha hagi més ones lliures com suggerien Andalusia o Catalunya, que també van veure retallats el seus canals. El problema, però, és que la gestió de l’espai radioelèctric és competència exclusiva de l’Estat i les autonomies només poden opinar. I a fe de Déu que el Govern ho ha aprofitat per atendre als seus interessos i necessitats.

La retirada d’un MUX li generava, òbviament, un problema al Govern balear: passava de tenir ne dos amb capacitat per vuit canals a tenir-ne un amb espai per a quatre. Considerant que IB3 ocupa dos canals i que n’hi ha un de privat, només quedava un espai lliure. Per això només es quedaria TV3. Fins aquí, tot força raonable i imposat des de dalt.

Desaprofitar les possibilitats tècniques

Però l’executiu de José Ramón Bauzà tenia opcions, tal com li assenyalà l’Obra Cultural Balear: emprar els canals de TDT insulars per emetre tota l’oferta de TVC. Resulta que les illes tenen, a banda dels locals i autonòmics que tenim a la península, canals per cada illa (Mallorca, Menorca i un de comú per a Eivissa i Formentera). A hores d’ara tots estan infrautilitzats, ja que a totes les illes hi ha espais lliures. Es podia, doncs, passar un canal de TVC. Al menys, el paquet  33/ Súper3, amb uns continguts infantils amb una demanda social més clara a les illes.

Es podia fer, però no s’ha fet. És veritat que aquesta operació no té cobertura legal ara per ara, però només seria qüestió de negociar un nou conveni entre Catalunya i les Balears per resoldre el problema. No s’ha fet, doncs, per manca de voluntat política, encara que es vulgui dissimular tot sota una cascada de decisions tècniques que tindrien a la Unió Europea com a primera causant. Així, tot apunta a què el Govern de José Ramón Bauzà, que ha destacat per l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic, ha trobat en la retallada de canals ordenada pel seu soci Mariano Rajoy l’excusa perfecta per reduir l’oferta catalana i en català.

La tècnica té alguna cosa a veure amb la recentralització del sistema audiovisual espanyol i amb la pèrdua de canals en català a les Illes. Sona estrany, tenint en compte que es disposa de més espai radioelèctric que quan TV3 va arribar a les illes el 1984. Però és possible. Ara, per explicar-ho cal acudir necessàriament a lògica política que apliquen el PP de Mariano Rajoy i José Ramón Bauzà. És ben evident, que els sistemes mediàtics són fruit de com s’organitza el sistema polític i les majories ideològiques que el gestionen. Una major presència de TV3 a les Illes, doncs, depèn més aviat d’un canvi de govern a Palma que no pas de trobar més ones.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.