Hi ha aquestes entrevistes en què el periodista li pregunta a un músic, per exemple: “I aquest aire més orgànic del nou disc, era premeditat?”. Gairebé sempre, l’artista contesta: “I ara! No pas! Ha estat espontani, no ens ho havíem plantejat mai, això!”. I afegeix una explicació com ara: “La idea va sorgir mentre érem a l’estudi, quan la meva filla de cinc anys va començar a rascar una guitarra acústica i tots vam dir, guaita, la innocència de la infantesa ens marca el camí, és un senyal, hem d’anar cap aquí”.

El músic sol respondre com si estigués esvaint una tèrbola sospita, com si es defensés d’una acusació diabòlica. Bé, miro al diccionari de l’IEC el mot “premeditar” i, després de definir-lo com “algú, pensar conscientment per endavant (allò que farà)”, com a únic exemple hi diu “premeditar un crim”, encara que enlloc precisa, de cap manera, que aquest en sigui l’únic ús possible. I fent una mica de Google irrompen ràpidament un munt d’exemples que confirmen l’aversió dels artistes, els del món pop si més no, a aquesta mena de decisions pensades per endavant. Vetusta Morla: “Fer un disc crític no ha estat premeditat”. Rosana: “No faig res premeditat, simplement em poso davant d’un paper i deixo que tot flueixi”. Havalina: “En aquest nou disc gairebé res és premeditat”. Joel Reyes: “Cap d’aquests convidats es va escollir de manera premeditada”…

De vegades, en lloc d’interrogar si certa decisió artística ha estat premeditada, es pregunta si ha estat planejada o intencionada, i la resposta sol ser semblant. “No, de cap manera, tot va ser molt natural”. Segur? Bé, esclar que hi ha artistes que no planifiquen res i que n’hi ha de tan dropos que no componen ni una estrofa fins que, ja a l’estudi, el productor els hi obliga a cop de garrot, però diria que aquesta mena de respostes tenen a veure amb certes percepcions col·lectives.  La decisió espontània, potser irreflexiva, és portadora de propietats més elevades que aquella que és el resultat d’un procés més elaborat. Allò natural és bo, i premeditat o planejat equival a recargolat, a pervers. Cosa que ens convida a reflexionar sobre el destí d’aquesta civilització, però deixarem les observacions i conclusions per a un altre dia.

Esclar que el problema de tot plegat no és només la resposta, sinó la pregunta. Realment, quan tens un disc a les mans, un bon disc, importa gaire si aquell arranjament, l’elecció d’aquell col·laborador, el toc de sintetitzador o de viola de gamba, han estat premeditats? Què vol saber exactament el periodista? L’entrevistat sempre queda sotmès als límits mentals de l’entrevistador, i nosaltres, de vegades, som incapaços de fer les preguntes correctes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019