De l’1 al 10; què, l’enquesta?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’enquesta és una tècnica d’investigació social, sí. Ara ve el ‘però’. I no dic que no vagi bé per mesurar el pols del moment. Ni que no permeti aproximar-se a l’opinió de la ciutadania. Hi ha, però, qui l’utilitza, precisament, per crear-la, l’opinió. O, almenys, per intentar conformar-la i marcar l’agenda.

Dit això, una enquesta ben feta permet donar una visió de cap on va la tendència, i més si té un històric. La mirada sobre l’enquesta és el que importa. O, més ben dit, la influència que exerceix sobre la teua capacitat de decisió.

A què ve tot això? D’enquestes, n’hi ha tot l’any, cert. I de tota temàtica. Ara bé, n’hi ha una que trobo especialment sensible: la d’intenció de vot quan s’acosta tot procés electoral. Llavors, comencen aflorar: d’oficials, d’oficioses, de mitjans, de partits… Qui les encomana sabrà amb quina intenció ho fa però qui les rep, no sempre.

Una enquesta sobre un tema d’interès públic acostuma a generar una correlació de notícies, anàlisis, articles d’opinió… sobre el resultat. La pregunta que em faig quan en veig una de publicada és: per què l’han fet? Per oferir un servei? Per situar-se al centre d’atenció? Per fer campanya a favor d’una part? Per…?

No dic que es deixin de fer enquestes, ni molt menys. Ni que els mitjans no en contractin. Al contrari. El que voldria és poder-me fixar en els resultats, mantenint una distància però sense l’asèpsia i l’escepticisme amb què me les he de mirar ara.

Que no em passi com fa uns dies: apareix una enquesta arran de les eleccions municipals, em van preguntant què em semblen els resultats i no puc arribar a entrar a valorar-los. Per què? Perquè no sé si donar validesa a l’enquesta. Per l’actuació del mitjà. Podria ser que fos l’enquesta més ben feta del món però, si el mitjà dia sí dia no es dedica a fer publinotícies, publientrevistes i publireportatges subliminals d’un dels candidats, no sé si hi puc confiar.

I és que hi ha mitjans –no tots, és clar– que són de molt fàcil controlar. Costa molt de mantenir i qualsevol que n’aporti una certa quantitat –i més des que no hi ha els anuncis d’immobiliàries dels temps del ‘boom’– pot ser rebut amb honors. I això ja ho sap qui remena les cireres. Ben sovint s’opta per acontentar més als anunciants que als lectors/oients/espectadors i, de rebot, torpedinar la credibilitat. No només la seua sinó la de tota una professió.

És a dir, benvinguts els sondejos si estan ben fets però potser valdria la pena que, primer, ens dediquem a explicar quin model de ciutat, de comarca, de regió, de país, de… té cada candidatura perquè, després, cadascú es pugui conformar la seua opinió. I diguin el que diguin les enquestes; mai, mai, mai han de substituir votacions, consultes o referèndums.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.