Avui es commemoren els 40 anys de la fi de la Guerra del Vietnam i l’Ara dedica bona part de la portada a l’efemèride. Una decisió comprensible, tenint en compte la importància històrica i política –i també la icona cultural, amb desenes de pel·lícules- que suposa aquell conflicte. El titular, a més, deixa clar que la guerra va ser un fet negatiu, en parlar de “40 anys del trauma del Vietnam”.

Els problemes comencen en els mateixos subtítols, que deixen clar que la “ferida” que s’analitza al reportatge es refereix únicament a la que va patir el bàndol estatunidenc.

Durant la guerra del Vietnam van morir 58.220 nord-americans, pràcticament tots soldats o personal militar, mentre que Ara situa les víctimes vietnamites entre 1,5 i tres milions –el govern de Hanoi augmenta aquesta xifra a una forquilla entre dos i 5,7 milions- la gran majoria civils. Una xifra que suposaria entre el 5 i el 10% de la població del país i que aniria acompanyada d’execucions sumàries, tortures i massacres d’un nivell de crueltat que fins i tot sorprendrien en un país com el Vietnam, acostumat al règim colonial i que acabava de patir l’ocupació japonesa.

A més, els atacs sistemàtics amb armes químiques prohibides, herbicides, defoliants i esterilitzadors del sòl, els més coneguts dels quals són l’agent taronja, el napalm i el fòsfor blanc. Es calcula que van llençar-se fins a 76,5 milions de tones de productes químics i que –encara avui- uns dos milions de persones encara en patirien les conseqüències en forma de malalties cròniques i deformacions. Al voltant del 70% de tota la infraestructura industrial i de transport del Vietnam de nord va quedar arrasada i també van destruir-se més de 3.000 escoles, 15 centres universitaris i 10 hospitals. La desforestació massiva i la contaminació de terres i aigües ha provocat danys en l’agricultura i el medi ambient que s’arrosseguen fins ara.

Pot argüir-se que el reportatge de l’Ara se centra en l’altre bàndol i que les conseqüències del conflicte en la política exterior estatunidenca són evidents i amb interès periodístic. Però tot i així, és curiós que un reportatge amb aquesta orientació es publiqui coincidint amb l’aniversari de la fi de la guerra i no el de la retirada de les tropes nord-americanes, que va ser el 29 de març de 1973, una dada que Ara oblida mencionar. I és quan va prendre’s la icònica fotografia de la filera de persones pujant a un helicòpter al terrat de l’ambaixada dels EUA de Hanoi ja feia dos anys que els únics marines que hi havia el país eren els que guardaven aquell edifici.

També seria com a mínim matisable l’argument de la “contenció” estatunidenca a intervenir militarment a altres països després de la Guerra del Vietnam. La “síndrome del Vietnam” és un fenomen prou conegut i estudiat i amb força pes a l’aversió popular a sacrificar vides pròpies en conflictes estrangers. Però potser caldria contextualitzar-ho per entendre l’abast del terme “contenció”. Quantes invasions es consideren “acceptables”?

Des de la fi de la Guerra del Vietnam, els EUA han intervingut militarment a Granada (1983). Líban (1983), Panamà (1989), Iraq (1991 i 2003), Somàlia (1993) Haití (1994 i 2004), Iugoslàvia (1999) i Líbia (2011), llista a la qual caldria afegir-hi bombardeigs puntuals a Bòsnia, Sudan, Afganistan, Iraq, Pakistan, Iemen o Líbia.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019