Al Senat, un parlamentari lamenta que [la periodista] porti un vestit de coll alt i no un escot. Un candidat d’unes primàries respon, davant un grapat de micròfons masculins, la periodista “perquè porta un vestit molt bonic”. Dalt d’un avió, durant una campanya presidencial, un portaveu fotografia les corresponsals mentre dormen i després comparteix les imatges amb la resta de l’equip. L’estrella en ascens d’un partit insisteix a quedar a la nit, fora dels llocs i horaris habilitats. Dins l’oficina d’un diputat, els seus avenços no s’aturaran ni amb l’amenaça d’una denúncia per assetjament. En plena campanya, dins un cotxe compartit de periodistes i militants un pes pesant de la política proposa deixar el reportatge i anar a l’hotel. Durant una visita a una fàbrica és un ministre a qui li diverteix que [la periodista] vesteixi la bata blava reglamentària i deixa caure que “seria millor si no portés res a sota”. En una taula un ministre fa broma amb els informadors homes sobre les ambicions d’uns i altres “al matí, mentre s’afaiten” i després es gira a les dones i els pregunta: “I vostès, somien amb mi a la nit?” Un amic del President jutja les periodistes “molt més interessants si tenen grans pits”.

Tots aquests casos són exemples reals succeïts a l’Estat francès, on una quarantena de periodistes polítiques dels principals mitjans han decidit fer un pas endavant i signar un manifest denunciant el sexisme imperant a la classe política francesa. Per entendre la magnitud de l’escàndol, cal saber que Libération ha destacat el text en portada sota el titular “Rere els bastidors”.

Les pràctiques sexistes no només inclouen les actituds de caràcter assetjant. També els comentaris condescendents: “això és una pregunta de nenes” i asseguren que el fenomen és sistemàtic i transversal a les propostes polítiques i als nivells de poder. “Mentre la política continuï en mans d’homes heterosexuals i sexagenaris no canviarà”. I el tema de l’edat és important, ja que les sota signants sí que veuen algunes actituds diferents entre els polítics més joves –“una història generacional i, potser, de mares feministes”- encara que sovint també caiguin en les pràctiques generalitzades pels de més edat.

Les periodistes denunciants –dels principals mitjans i algunes d’elles molt conegudes- reconeixen que són “unes privilegiades”, ja que la majoria de dones de qualsevol condició laboral que pateixen assetjament no tenen tantes opcions per denunciar-ho, però que per això tenen “l’obligació” de fer una passa endavant. “Aquestes pràctiques són un calc d’allò què passa cada dia als carrers fàbriques o oficines, però en aquest cas es refereixen a càrrecs electes de la República que tenen a càrrec la formulació de polítiques públiques i això ens empeny a denunciar-los. [Tal com la resta d’assetjadors] no tenen dret a cap tipus d’impunitat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019